Pàgines de L´EP i JO. Diari de una amistad no desitjada.

MES DE 100 MOTIUS PER A ESTAR VIUS

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

L´ EP i JO. Diari d´una amistad no desitjada.

L´autor d´este diari soc jo, Vicent Ibañez i Mas ( Vicent Marro i Xest ) de Benissa, i afectat per l´Infermetat de Parkinson.
Faré açò perquè sóc un exhibicionista?.

No, crec que l'entreteniment intel•lectual, i el plaer de fer el que a mi m'agrada, llegir, escriure, serà una teràpia per a lluitar, o millor, per a conviure amb l'Infermetat de Parkinson, i que d'ara en avant direm EP.
Vos convide a seguir-me en el meu recorregut vital.
Intentaré ser, amè, practic i veraç.
No seré lacrimogen i morbós.
Pretenc oferir un espai de reflexió seriós, la qual cosa no vol dir, que no vaja a posar tot el meu interès per a fer passar una bona estona als meus seguidors.
Qualsevol critica serà agraïda.
Que vos divertiu.
(Per a la lectura d'este Diari, és tindrà en compte que cada entrada és un capitul, i que les mateixes estan ordenades d'antiga a l'actual, sent l'actual la primera que és visualitza).




diumenge, 24 de març de 2013

VINT - I - VUIT.- L´EP Y JO. Els socarrats de Xàtiva. Reunio d´Amics XI.

La preparació de la XI Reunió d'Amics, components del grup Apropa´t de l'Associació Parkinson València, va tenir diversos retards per no haver-hi coincidències entre els nou components.
 L'important d'aquestes, no és la periodicitat més o menys, és més aviat, la coincidència de tots, per a gaudir d'un dia d'amistat sincera i interessos coincidents.

Per fi, el dia triat, a un d'ells, l'esquena no ho deixa eixir de casa. La reunió d'amics, amb una valuosa baixa d'última hora, se celebra en la històrica ciutat de Xàtiva.

Els procedents del nord, de València, es traslladen mitjançant el tren de rodalies fins a l'estació de Xátiva.

El membre del sud, accedeix a la ciutat en el seu vehicle privat, no hi ha un altre mitjà. Des del sud, la connexió ferroviària Denia-Gandia és una reivindicació antiga i que les oïdes dels servidors públics no escolten. L'antiga línia fèrria de Gandia-Alcoi, “el cigarrala”, funcioná fins a l'any 1969. El tram de Carcaixent-Denia, un altre que va desaparèixer. El benefici econòmic abans que el servei públic. Res no cambia.

La intenció del membre del sud és arribar abans per a oferir-los als seus amics una rebuda fantàstica. No obstant açò, com sempre, va just de temps i a més s'ajunta amb la impossibilitat de trobar un aparcament proper a l'estació. Troba un i fot a córrer, vol filmar el moment de l'arribada.

Vicent, Jose Ramon, Tomas, Pepe, Eduardo, Victor, Vicente y Manolo.
Per curiositat ha repassat una mica la història de Xátiva, i sense remuntar-se més enllà de l'Edat Mitjana, veu que en el seu temps va ser una de les ciutats més importants del Regne de València. Allà pel 1707, el rei borbón Felipe V,mana botar foc a la ciutat que crema durant 8 dies. El suport a l'arxiduc Carlos en la Guerra de Successió Espanyola, enfront del borbón, els passa una bona factura i l'àlies de “socarrats” (chamuscados).

La Seu
Hi ha personatges nascuts en aquesta terra, que en el seu temps, per diferents motius, van destacar. Alguns amb llums i uns altres amb ombres.

- Calixto III (1378-1458): Papa de l'Església Catòlica, nascut amb el nom d'Alfonso de Borja en la Torreta de Canals, llavors pedania de Xàtiva.
- Alejandro VI (1431-1503): el polèmic Papa de l'Església Catòlica, nascut amb el nom de Rodrigo de Borja i pertanyent a la il·lustre família setabense dels Borja.
- Tomás Cerdán de Tallada (1530?-1614): magistrat, jurista, humanista, poeta i doctor en lleis que va comptar amb l'amistat de Felipe II i Felipe III. Va escriure Visita de la Presó i dels presos, per la qual cosa se li considera el precursor del penalisme modern.
- José de Ribera “El Españoleto” (1591-1652): és un dels principals pintors de l'escola espanyola, encara que la seua obra es va realitzar quasi íntegrament a Itàlia. Les seues obres estan exposades en els principals museus del planeta, com el Museu del Louvre, el Museu del Prado o el Museu Metropolità de Nova York.
- Bruno Lomas (1940-1990): cantant de rock.



                                        Bruno Lomas - Ven sin temor

- Raimon (1940-): cantant en valencià, un dels màxims exponents de la Nova Cançó.



                                             Raimon - Al Vent

- Pep Gimeno Botifarra (1961-): cantant de música tradicional valenciana.



                    Pep Gimeno "El Botifarra" - Malaguenya de Barxeta

- Feliu Ventura (1976), cantautor de fina ironia i prosa elaborada.


                                Feliu Ventura - El pes d'un somriure

Hospital de Pobres (Detall)
Doncs bé, pel casc antic de Xátiva, declarat Conjunt Històric-Artístic en 1982, i en ell es troba la gran majoria del patrimoni de la ciutat, els amics, per parelles, en petits grups, en asseguda comú, conversen, s'informen, participen les seues vivències, assimilen solucions o possibles coincidències. Aprofundeixen més en les seues comuns disyuntives. En les seues penes i alegries.

Mentre, caminant, es troben amb els diferents monuments o edificis, allí es produeixen parades, posats del grup per a una foto. La Seu, l'Hospital Major de Pobres, sant Francisco, etc.
Del menjar a casa Floro, Pepe, que entén d'açò, diu:



Arros al Forn
“22 Març 2013

Amics APROPAT - Menjar a casa FLORO

Jo ja coneixia aquest Lloc.
Vaig menjar allí diverses vegades, farà sobre uns 20 anys.

Encarreguem taula personalment i ens va dir Floro que sobre les 14:15. Volíem tots Arròs al Forn.
Arribem a les 14:05 i ja estava ple, excepte la nostra taula.
Mentre que ens atenen, observe el local i estava igual com jo ho recordava.
Una planta baixa antiga, chapada fins a uns dos metres, estovalles a quadres roig i blanc amb sobre/estovalles i tovalló de paper.
Conte: 5 + 5 + 2 + 2 + 3 + nosaltres 8 Total 25
Van acabant i va doblegant 2 + 2 + 3 + 4 + ? Uns 15

Es fan les 15:45, demanem el compte, Total 80 € amb 


Costelles a la mel
Un Segon de Tonyina, Llucet, Vedella o Costelles mel, Beguda i Postres, Sense Cafè.

Ens alcem per a marxar i hem de passar per la zona de la Cuina.
On en eixe moment estaven Floro (uns 65 anys) i na senyora (de la mateixa +- edat, sra. de Floro) que ens acomiaden amb el típic,  Què tal han menjat?
ESTUPENDAMENT
I no puc evitar. Quantes són en la cuina?
El que VEU. Jo dins i el meu marit fora.

Un LLOC INTERESSANT però més àdhuc EL SEU SECRET!!”.


Havent dinat, en una terrassa, resum del dia, una beguda refrescant i un tast del dolç típic, les almoixàvenes i l´arnadí, que són pastissos de carabassa i ametles. De categoria!.

Comiat i volta a casa.

                                           EL VIDEO DE LA REUNIO

VINT-I-SET.- L´EP i JO. Mala notícia.



Aquest matí, d'hora, com cada dia, em vaig asseure enfront de la pantalla de l'ordinador. Abans havia pres la meua selecció de “perles”, les quals, com diu el prospecte, aniran alliberant la seua droga a poc a poc, durant tot el dia.

Vaig donar a la tecla d'encès i em vaig posar els auriculars. A voltes estic una bona estona enfront de l'ordinador amb ells posats i no m'acorde de cercar la carpeta de música relaxant o d´iniciar el Spotify amb música de Mozart, Bob Dylan o Leonard Cohen. L'atenció es concentra en la pagines dels periòdics, el que publiquen els meus contactes en el Facebook, o l'inici d'una conversa en “xat” amb algun/a matinador/a-noctambul/a, que en el nostre cas és el mateix. 
Les pastilles-perles, al cap d'una estona produiran un lleuger sopor, que davant l'ordinador es converteix en un cabotej d'aviet amb bastó i boina amb “pirri”. A voltes cal tornar al llit i deixar en el coixí el destil·lat de les drogues.

Avui, en l'aplicació Messenger, dos contactes tenien l'indicatiu verd. M'han guanyat, han deixat el llit abans que jo, o no l'han desfet. Açò mai se sap.

Vaig començar el dialec amb els dos al mateix temps (he après a portar fins a tres diàlegs, amb les conseqüents ficades de pota, dient a qui no toca alguna cosa que produeix equívocs difícils d'explicar). Des d'un principi he hagut de tallar amb un d'ells, l'altre em rep amb la notícia que a la seua parella li han diagnosticat càncer de fetge.


El meu amic/a esta que s'ofega, la seua parella és el seu gran amor, el seu suport, la seua esperança, tot. El Parkinson el visitá d'hora, i eixos anys de convivència amb la malaltia, esta ha fet el seu camí en els seus símptomes visibles i invisibles. La notícia que la seua parella, ara al seu torn est malalta, no fa més que agreujar la situació. Una prova més de la seua resistència.

- Com vas, bon dia?.
- Vaig malament, però no per mi, li han dit a la meua parella que té càncer de fetge i estic que no m'ho cree. Doncs així és, tinc molta por.
- Ho sent, ho sent molt, no hi ha dret,  tu ara eres feliç. No se qui és qui ens posa eixes proves, que ens fan patir i posen a prova la nostra resistència.

Així ha començat el dialec, seguint amb allò que, ànim, paciència i ací estic per al que faça falta.

No m'he vist en tan greu notícia, sí que la vaig témer quan estaven realitzant-me les proves del que després seria un diagnòstic de Parkinson. Llavors vaig témer que em comunicaren un tumor cerebral. No ho va ser i vaig respirar alleujat.

Què podem dir?. Què podem fer?. Que alleuge, done seguretat i reconforte al nostre amic o familiar. Jo no tinc paraules, em sent impotent i inútil.

Jo en el seu lloc estaria totalment fora de lloc. És un glop pel qual passen moltes persones “anònimes”, dic anònimes perquè ni ens assabentem dels problemes dels nostres veïns del replà, que ni amb prou faenes coneixem.


Però estic segur que quan l'ocasió es present, perquè ningú esta immunitzat, el malalt es fa fort i creu en la sanació, el familiar l'assumirà i tots aquells que són veritablement família i amics faran el que no està escrit per a alleujar, ajudar i acompanyar als quals tan injustament la vida s'ha acarnissat, com és el cas del meu amic/a i la seua parella.

Qui estableix aquestes proves de resistència i les distribueix tan desigualment?. Per què no es reparteix de forma homogènia?.

Per què a cavall flac no li falten puces?.

Són preguntes que fins a un creient es fa. No n'hi ha prou amb dir que són proves que ens mana Déu. Déu és infinitament bo. Aixi es diu. No pot Déu enviar sofriment, no seria just. A uns tant i a uns altres tan poc. A uns dues tasses de fel i a altres mel.

No. No pot ser així.