Pàgines de L´EP i JO. Diari de una amistad no desitjada.

MES DE 100 MOTIUS PER A ESTAR VIUS

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

L´ EP i JO. Diari d´una amistad no desitjada.

L´autor d´este diari soc jo, Vicent Ibañez i Mas ( Vicent Marro i Xest ) de Benissa, i afectat per l´Infermetat de Parkinson.
Faré açò perquè sóc un exhibicionista?.

No, crec que l'entreteniment intel•lectual, i el plaer de fer el que a mi m'agrada, llegir, escriure, serà una teràpia per a lluitar, o millor, per a conviure amb l'Infermetat de Parkinson, i que d'ara en avant direm EP.
Vos convide a seguir-me en el meu recorregut vital.
Intentaré ser, amè, practic i veraç.
No seré lacrimogen i morbós.
Pretenc oferir un espai de reflexió seriós, la qual cosa no vol dir, que no vaja a posar tot el meu interès per a fer passar una bona estona als meus seguidors.
Qualsevol critica serà agraïda.
Que vos divertiu.
(Per a la lectura d'este Diari, és tindrà en compte que cada entrada és un capitul, i que les mateixes estan ordenades d'antiga a l'actual, sent l'actual la primera que és visualitza).




dimecres, 15 de desembre de 2010

NOVE - La EP i YO.- Compromis del Congres Internacional sobre el Parkinson.

Hui als meus seguidors, vos demane que llegiu el manifest sorgit del World Parkinson Congress  (CONGRESO MUNDIAL DEL PARKINSON)
celebrat a   l´octubre de 2010 en Glasgowi si voleu, podeu manifestar  el vostre suport punxant l'enllaç i firmar la sol·licitud-declaració.

Pensa si no val la pena signar el document mitjançant la introducció d´unes dades senzilles, que son, nom, cognom, e.mail, ciutat i Pais. Dades que no et comprometen. PENSA-TEU, AJUDARÀS a altra gent del teu país. Graciàs.


Solo tienes que indicar tu nombre y apellido, país,  provincia y correo electrónico.

MANIFEST

Nosaltres, els sotasignats, membres de la comunitat mundial de Parkinson:
· Bienvenida la realització de la WPC 2010 per a reunir a un dels grups més grans i diversos de les persones amb Parkinson i els seus cuidadors, els científics i altres professionals de la salut, oficials i organitzacions no governamentals (ONG), cada vegada es van reunir per a discutir i investigar la malaltia de Parkinson i les qüestions relacionades amb la vida amb Parkinson;
· Reconéixer amb respecte i gratitud la importància i l'originalitat de la Declaració Mundial sobre la malaltia de Parkinson, que es va iniciar en Ginebra, Suïssa, el 26-27 maig, 1997 de Treball de l'Organització Mundial de Salut Grup de la malaltia de Parkinson, més tard firmada pels representants de l'OMS de les sis regions ;
· Creure que la Declaració Mundial constituïx una base sòlida sobre la qual construir nivells addicionals de l'aspiració de la comunitat del Parkinson en tot el món, incloent un cridat als governs i les institucions privades de finançament per a ajudar a finançar els compromisos y el suport a la ciència que ens portarà a la curació, y proporcionar l'atenció que assegure els que lluiten hui de Parkinson amb la millor qualitat de vida possible;
· Reconéixer que el Parkinson és una de les malalties neurodegenerativas més debilitants, socialment perjudicial i costós en el món de hui, i que els que viuen amb ell enfront de seriosos desafiaments amb el moviment i altres funcions que empitjorar a mesura que avança la malaltia;
· Saber que el Parkinson es presenta enormes costos socials i econòmics per als individus, famílies, comunitats i nacions - els costos que inevitablement augmentarà durant les pròximes dècades a mesura que envellix la població mundial;
· Creure que els avanços científics aconseguits fins a la data, i els avanços, a més, que serà possible gràcies a una major inversió en la neurociència en els pròxims anys, servirà de base tant per a la millora significativa en la gestió de Parkinson i per a l'enfortiment significatiu de la nostra perspectives d'una curació.
Per consegüent, instem als governs, els organismes de salut del sistema de les nacions Unides, i organitzacions no governamentals orientades al pacient (ONG) de tot el món:

· Inversions augment en l'avanç de la neurociència bàsica i aplicada, i la ciència de Parkinson en particular, per a identificar la seua causa (s), per a assegurar millors tractaments, tant simptomàtic i modificadors de la malaltia, i, en última instància, per a trobar el seu capellà;
· Activament fomentar la innovació i la col·laboració entre les institucions acadèmiques i d'investigació i el sector comercial, per la qual cosa els diners invertits s'utilitza amb eficàcia i els avanços científics es traduïsquen ràpidament en teràpies disponibles;
· Fomentar i educar les persones amb Parkinson, els seus familiars i cuidadors perquè participen activament en la comunitat del Parkinson i contribuir i aplicar els seus coneixements específics, experiència i sentit d'urgència a l'agenda de tot el món de Parkinson;
· Utilitzar tots els recursos disponibles - incloent autoritats governamentals, reguladors, organitzacions no governamentals i altres organitzacions - per a comprendre millor les necessitats les persones que viuen amb malalties cròniques, malalties degeneratives, neurològiques i els seus familiars i cuidadors, i utilitzar eixe coneixement per a enfortir i millorar sistemes integrats de tractament, atenció i suport;
· Invertir especial atenció i recursos a la condició dels països emergents, on les necessitats les persones amb condicions cròniques com el Parkinson s'han substituït per la competència les necessitats salut i socials, i on els recursos disponibles són massa sovint rudimentaris i inadequats per a la tasca.
D'altra banda, celebrem l'impuls creat pel segon Congrés Mundial de Parkinson i ens comprometem a treballar junts per a construir un moviment mundial de Parkinson, destinades a elevar la malaltia de Parkinson com una prioritat de salut, qüestió social i econòmic en tot el món. Com a primer pas, llancem una xarxa mundial de Parkinson comunicacions per a augmentar la col·laboralista i la connectivitat entre les organitzacions no governamentals relacionades amb el Parkinson en tot el món.

********************************************
Pensa si no val la pena signar el document mitjançant la introducció d´unes dades senzilles, que son, nom, cognom, e.mail, ciutat i País. Dades que no et comprometen. PENSA-TEU, AJUDARÀS a altra gent del teu país. Graciàs.

MOSTRA EL TEU RECOLZAMENT I SUPORT I PUNXA AQUÍ   http://www.parkinsonspledge.org/  

                                                                                        Pimer pas
                                                                                     Segon  Pas

diumenge, 14 de novembre de 2010

OCTAU - L´EP i JO .- DOS DISSABTES. UN VIATGE, UNA NOTÍCIA I UNA PROPOSICIÓ.

Un dia mes compartisc, amb vosaltres, els meus seguidors, el següent:

UN DISSABTE

Com ja sabeu, estic en l'Associació Parkinson València, en esta associació, ja ho deia en una entrada anterior, des del mes d'abril, es realitza una teràpia mensual per a persones afectades de l'EP, i que tenen menys de 55 anys.

El programa s'anomena APROPA´ T.

El dissabte 25 de setembre, va ser la meua tercera reunió amb el grup.

Com ja he dit en diverses ocasions, el viatge fins a València, es realitza en tres etapes.


L'etapa d'autopista amb un vehicule turisme. Eixa etapa és la millor, perquè jo, que sóc un apassionat del volant, que la carretera m'encanta, que tindre el volant entre les meues mans em produïx una satisfacció, que podria comparar de fumar un cigarret després de tres anys sense fumar.

- Algú ha experimentat eixa sensació?. La del cigarret?.
Preparar un viatge, haver d'eixir de viatge, em produïa, i inclús hui, em produïx una sensació agradable, m'excita, comence a somiar, previsualitze la ruta. Busque la meua guia de tota la vida, plena de retalls i rutes sense realitzar, eixes que faria quan em jubilara, i amb la rulot que compraríem, ens n'aniríem Sari i jo pel món.

Podia tindre mil quilòmetres el meu peu en l'accelerador, el vehicul recordant-se de la meua família, i els meus ulls, perdent de vista, de tant en tant, el traçat negre de l'asfalt, per a girar a un costat i a un altre, curiosos, i veure qualsevol detall del paisatge. El verd és, el favorit dels meus ulls i del regidor de la meua consciència. I el blau del mar, el color del què no puc estar lluny.

Parar.
Parar era per necessitat i amb una sensació de pèrdua d'un temps preciós. Parar, si no era per a donar l'aliment al vehicule, o realitzar alguna funció fisiològica. A tot això perquè no tenim a mà, el material que supose usen els astronautes, d'haver existit tal material, les parades s'haurien circumscrit a posar la gasolina.
A Xeraco els dissabtes a eixes hores, el trafic de personal és escàs, però conforme s´acostem a València, el vagó s'ompli, inclús hi ha gent de peu. Durant el trajecte d'anada, comence esta entrada, però el vagó té molt de repicament per a continuar escrivint.

Porte amb mi el llibre, que en un altre lloc he anomenat ja, del psiquiatre Luis Rojas Marcos, i que es titula “Superar l'adversitat”.

Quan escric açò, recorde que el meu diari sobre L`EP i Jo, té un capitule pendent, i és el que va des del dia que em van comunicar el nom de la meua malaltia, fins al moment que podem dir, ja una senyal d`acceptació. És enganyós el que he dit. Açò no s'accepta un bon dia, és un procés interior. El procés ha de donar-se, i cal saber afrontar-ho, i si no va bé, es compta amb la intervenció i el recolzament dels professionals de l'Associació i sobretot, de l'entorn familiar .

En meu procés, el relat esta inèdit, l´estic redactant amb mim, perquè quede clar per si altres poden aprofitar les meues experiències. És complex, i les idees que vull explicar difícils d'expressar, però a tot això, el llibre de Rojas Marcos, m'ha servit per a definir i preparar-me per a comptar, en eixe capitul

pendent, com crec jo, he arribat a este punt i a més amb idees positives.

Les meues nits de blanc setí, em donen temps per a arribar a eixe estat, per ara, acceptable.

Arribe hui molt just, demane a l'eixida de l'estació un taxi. Mala fama tenen els taxistes. El meu... de hui….

 - Que dius Vicent,?. el teu de hui?.

 - Meu. Si meu!. Sa mare, la del taxista, que no té cap culpa.

De l'estació del Nord al carrer Chiva, seu de l'associació, fent un passeig és el que m'agrada, però si arribe molt just, agafe un taxi, que aproximadament val 2 euros. Li done, el que tinc 20 euros, i la seua lletania, crec que va ser mes llarga que la dels cristians i musulmans junts. Vaig pensar que millor callar, només li vaiag dir, quant ment a la verge, ja que, en els seus exabruptes, la verge era actora principal, per la qual cosa li vaig manifestar que jo creia que, esta no havia vingut amb mi.

Bo, un bon representant de la professió..

Bibi, la fisioterapeuta de l'associació, ens rep, ja que és ella qui ens acompanya hui.

La fisioteràpia és molt útil per a millorar la qualitat de vida dels malalts de Parkinson. L'EP és un desorde del sistema nerviós central que afecta estructures del cervell encarregades del control i coordinació del moviment, del manteniment del to muscular i de la postura. Per això, amb la fisioteràpia milloren els símptomes que afecten la funció motora.

- Lentitud de moviment, no balanceig dels braços, rigidesa muscular, trastorns posturals, trastorns en la marxa i l'equilibri, tremolor.

Bibi, comença per una explicació teòrica, però prompte veu que el millor és anar a la practica. Els cinc que assistim, no anem preparats, no portem la roba apropiada per a fer exercicis. Ja sabem que la pròxima reunió de fisio, hem de portar roba d´atletes.
No passa res, estoretes i al sòl. Exercicis d'assentar-se i alçar-se. Estirades. Respiració. Consells per a mantindre una bona postura, tant de peu, com assentats.

Bo, entretinguda però, per al mi, que l'exercici que faig a casa, es limita a caminar, estes posturetes, les hauré de treballar, ja que no arribe i després venen els "dolorcillos" per algun costat del cos.

Acabem i ajudem a tancar la persiana, que a pesar de ser automàtica, té algun problema i no tanca.

En el carrer conversem un estoneta:

 - Joer que fred fa hui ací.

 - No. Anit, anit si que xuclava be.

 - Bo, fins a la pròxima.

Amb J. i com em ve de pas, vaig fins a la parada del seu autobús. Em comenta que ja fa temps que esta en l'Associació. Em diu que la cosa és "jodidilla" i que porta alguns problemes, treball, família, amics.

Sobretot, el tema familiar li preocupa. Es necessita que la família entenga i reconega que la persona que era, està, però ha canviat. Ja no és la mateixa per molt que s'esforcen els uns i els altres a voler mantindre una ficció.

Se'n va ràpid, veig quan s'allunya que la seua postura no és dreçada ni recta, al caminar, la part superior del seu cos, des de la cintura, va un poc per davant, a més, va escorat a l'esquerra.

De passeig, pel carrer Conca fins a Guillém de Castro, carrer Xàtiva, a l'estació.

He notat, que els passejos des del carrer Chiva on esta l'Associació, fins a l'estació em van bé. Em servixen per a digerir el que durant l'hora i mitja de teràpia hem tractat. Clar que, divague, i se'm van els pensaments cap a altres latituds, a vegades plàcides i agradables. De les divagacions cap a l'altre costat menys plàcid, millor no parlar, però que existixen, clar. Rectifique, millor parlar, però amb un professional. L'ajuda psicològica, demanar l'ajuda psicològica, ha de ser una acte a què no hem de renunciar ni deixar passar. La nostra estabilitat, acceptació i ganes de seguir, si fluixegen, no cal esperar que tornen, cal posar-ho davant del professional que ens ajudara a tractar i adreçar la qüestió.. Açò no és el mar, onada va onada torna. Hi ha que solucionar quant mes rapit millor.
Quan arribe a l'estació, llig el correu de l'ordinador i m'alegra rebre un correu, acompanyat d'una canço´.

Dormi-lona de volta, amb algun despert que aprofite per a llegir a Rojas Marcos.

_______________________________________

I mentre tant

UN VIATGE

En el Servici d'Aigües, la tecnologia del telecontrol i telecomandament és de Sofrel, del Grup Lacoix.
Fa mes de deu anys que funciona a plena satisfacció, tenint controlada l'eixida i posada en marxa dels pous, el control d'ompliment dels depòsits d'aigua, el control de la coloració i els accessos a les instal•lacions.

Tenim programació i ordenes de posada en marxa dels pous i control sectorializacio dels consums per mitjà d'estacions LS, per les que tenim, diàriament els fluxos de consum, y podent detectar per això, els fraus que es produïxen. De tant en tant hi ha ciutadans, anem a etiquetar-los, de poc solidaris. I creieu-me que n'hi ha.
La renovació i actualització dels equips, fa que quede obsoleta la informació que vaig adquirir quan s'instal•la, gràcies a dos cursos de formació a què vaig assistir en les oficines de Madrid.

La instal•lació per mitjà de telecontrol-telecomandament de la depuradora de la platja de La fustera i els equips LS, la possible instal•lació d'una estació en la muntanya Siguili (Benidoleig), feien aconsellable una posada al dia.

Bé, agafe uns dies de vacacions, vaig a Madrid, i assistisc al curs en la mesura que em deixa el meu cos.
Un retrobament amb Sonia, Mª Prado, José María i Felipe, tot ells han passat per Benissa i recorden els arrossos de Casa Cantó. I supose que les vistes des del mirador de Pedramala, per mostra-los una de les millors vistes de La Marina. Salude també a Ana i a Marcos, amb als que tracte pel telefon.

Amb el seu tracte amable, la meua llibertat de moviment, assimile el que puc, ja que tant de temps tancat i atent, em produïxen un sopor, que, encara sort que vaig avisar d'esta actitud meua, si no, el meu bon amic José Mª, hauria pensat que no m'interessava per a res el que ell tan detalladament i amb paciència ens anava transmetent.

Vaig assistir, al musical “Mamma mia!”, que em va retrotraure a temps passats. Feliços?. Clar, com ara. Per al mi, qualsevol temps passat no va ser millor. Sempre, passat el temps, veiem que algo no s'aprofitá. Però això ho veiem després, “a toro pasao”, quan sabem algo mes, que en el seu moment no sabíem. Per això no va ser millor. Va ser i va ser bo. Millor és demà que sabem tot fins al moment i cal aprofitar eixa saviesa per a fer tot allò que ens deixarem per fer, que vam fer malament o regular.

El viatge, també va servir per a la meua reflexió i adaptació al nou estat, a mi la relació amb esta amistat nova, que ací s'ha quedat, a pesar que a mi ni m'interessa ni vull fer-li cas. Jo per si de cas, l´ignore el que puc no siga que a mes es porte a altres amics a viure amb mi. Millor no el molest i si cal aguantar-ho, pues ho aguantem.

_______________________________________

UN ALTRE DISSABTE

El dissabte Apropa´t del 30 d'octubre, va ser el torn de Bárbara, Treballadora Social de l'Associació.

A la reunió assistim el grup habitual dels sis, més la filla de V. que ha vingut per a acompanyar-lo.
Per a la mi és una reunió molt clarificadora de la situació personal respecte al treball, les minusvalideses, les discapacitats, la Llei de Dependència, etc,

Ella explica, i pense que jo havia planejat la meua jubilació als 60 anys, quedara la pensió que quedara, i posaren els llimis de jubilació o càlculs de bases de cotització noves que volgueren, siga Zapatero, Rajoy, o qui els succeïsca. Ara amb este amic agafat al bescoll, ja no se quan arribara eixe moment. El cas serà estar preparat.

I sapieu, estic preparat.

Tinc tantes coses per fer.

Reflexione ací, que esta disquisició, estos senyors no les tenen, les seues jubilacions, poden ser quan això vullguen, sense preocupacions extraordinàries per la pensió que els quedara. A ells el Pacte de Toledo, a què apel•len constantment, crec jo els afecta ben poc. I no vull reflexionar mes, perquè em queda el dubte que, maleït l'interés per complir els Pactes de Toledo, amb el poc que això els afecta ells. Si els anara amb això la seua futura pensió, mes els picaria i a rascar-se ràpid. Així, nos pica res.

Després de la reunió vaig un tram del meu passeig fins a l'estació amb R., l'encara no assumix, i ho sent, perquè ho veig patir. Crec jo, açò serà cosa de poc de temps. Així se'l dic. És intel•ligent i segur que ho trau avant.

Tindre una carrera, un negoci pròsper, uns ingressos i un estatus, i de sobte, xic, ha vingut EP, i una vegada assentat en la teua vida, ja tens que adapta't a eixe nou familiar, que és, creieu-ho, un emprenyament.

Tres coincidim, la càmera fotogràfica es un aliat. I fotos capa si fotos cap allà.

___________________________________________

UNA NOTÍCIA

El dijous 11 de novembre, els participants del programa Apropa`t, voluntaris, seran entrevistats, en l'Associació.
 - M'apunte.

I així, el dijous, molt endiumenjat, allà passaré una entrevista que en principi s'emetia l'endemà, però serà la setmana pròxima. Les activitats de la Fundació Gent X Gent, la proximitat del TELEMARATO de Canal 9, el dia 19 de desembre, fa que es produïsquen estos moviments d'informació.

La Fundació Gent X Gent, enguany dedicara els fons que arreplegue, als programes d'investigació de l'Alzheimer i altres malalties neurodegeneratives.

El càmera pren plans de les nostres evolucions i la nostra xarrada al voltant de la taula de reunions, on Conchi és la veu cantant. Després passem a una sala on es fa una entrevista personal, curta i sense aprofundir massa. La periodista, no em pregunteu el nom, ja sabeu que no sóc bo per a això, si que se'ls seus cognoms, quan li doní el meu correu perquè enviara còpia de la gravació, em va dir que ella també escrivia així el seu correu. Ibanez. Ella és Ibáñez Ibáñez.

 - Carambos, m'ha guanyat amb això d'Ibáñez.

L'endemà cridaetes i comentaris per la patinada, tots una hora davant de la tele, i res. Bo, la setmana que ve serà.

__________________________________

I UNA PROPOSICIÓ

Telegràficament, perquè m'estenc ja massa i no vull avorrir als que amb tanta paciència em seguiu.
 - Vicent, per a la MARATÓ de Canal 9 el dia 19, la Fundació Gent x Gent, vol estar un dia en la vida d'un malalt de Parkinson. Havíem pensat en tu. Seria estar tot un dia amb tu, i després el dia del TELEMARATO, et farien una entrevista en el plat del TELEMARATO.

I jo conteste. 

- Clar que si Conchi. M´apunte.

- Xe tu, a l`Alqueria Blanca em veig. Després al Hollywood eixe, i després, bo després ja veurem ....

Seguirà………………..

dimecres, 27 d’octubre de 2010

SEPTIM - L´EP i JO.- Vaja setmana que porte. I una noticia.


Un dia mes compartisc, amb vosaltres, els meus seguidors, el següent:

Vaja setmana que porte. I la que ve.
Pareix que la meua amistat no em va a deixar cap ocasió, per a que em puga escapar una temporadeta. Com qui diu, que em done vacacions, un descans, un ... canviar d'aires.

El dimecres tènia cita amb Conxi, la psicòloga de l'Associació Parkinson València, perquè volia jo saber, tal com estic, si necessitava alguna teràpia, o de moment amb la reunió mensual del programa Apropa´t, hi havia suficient. A més tènia que comentar-li alguns aspectes sobre la meua conducta, els xicotets desajustos en els meus pensaments i les molèsties físiques.

Tenim que portar un control farmacològic, però, fa falta també un control psicològic, tant la malaltia com la medicació, produïxen o poden produir, reaccions o conductes que cal vigilar, i si és el cas corregir o ajustar la medicació.

Després d'una llarga conversació, segur que Conxi m'ha agarrat. Concloem que la medicació esta produint un cert desarreglament en la meua conducta, m'aconsella, i això em tranquil·litza, ja que alguns aspectes de la meua vida preferisc tractar-los amb professionals. I no hi ha dubtes, Conxi, ho és.

Tènia a la vesprada cita amb el Dr. Burguera, una cita que la veritat estava desitjant, ja que els símptomes em donaven a entendre que calia reajustar la medicació i després de la consulta amb Conxi., estic més convençut d'això.


Com jo d'avorrir-me, res, em vaig preparar una agenda ben completa, a fi d'omplir el buit que anava des de les dotze a les set de la vesprada.

Tinc jo, dos bons amics. Als dos, els tinc últimament picats. Com estic d'un charretas pujat, crec que ells fan com que escolten, per no enviar-me a prendre vents.

No. No pot ser.

Jo crec que patixen, la meua últimament deslligada verborrea, amb paciència.

U és Juan Francisco Ferrandiz, enginyer de Camins.
A Paco Ferrandiz ho conec des de fa quasi trenta anys. Eixos són el que fa que dissenya les grans instal·lacions del Servici Municipal d'Aigües Potables de Benissa.

Últimament, Paco i jo, quedem algun dia per a menjar. Gens extraordinari. Sabent com anem sempre, ajustats de temps, la programació del menjars és com segueix:

- “..ha de ser ràpida perquè jo he d'estar a les … en …on…..siga”.

Després, que va!. De cap manera acabem quan teníem previst, jo charra que charra i Paco, cafè i algun altre cafè. No se ell quants cafès i jo quanta saliva.

Paco ha canviat d'oficina, ha comprat un local ampli i lluminós i des de fa ja algun temps, m'insistix que quan vaja a València, visite el seu despatx.

Bo, aprofite, perquè esta es l'ocasió.

El nou despatx d'URBINSA, l'empresa de Paco, esta en un dels punts, crec jo, més cèntric de València.

Dic jo cèntrics, i no tinc ni idea, però veient que esta prop de:

- la Confederació Hidrogràfica
- La Conselleria de no se ara que. No perdré el temps a buscar-ho, ja que si açò que escric te continuïtat, d'ací a no res ja nos es pot u aclarir a causa del poc manteniment preventiu de la maquinària obsoleta de la denominació (rotllo). Ja han canviat, no se quantes vegades el nom.
Serà per a donar treball a tota la plèiade de gent que viu d'estos canvis i recanvis.

Ah, per cert, en eixa conselleria treballa el meu germà Miquel.

Deia cèntrica, i ho anem a deixar així dit, ja que també estan prop les
dependències de l'ajuntament de València, les facultats, un sense numere de
edificis d'oficines, la seu de la UGT-Pais Valencià, la policia local, i més.

Em done compte que allí, darrere, encara esta en peu el camp de Mestalla.
Pense, i em dic:


- Vaja, mira, els Soler volien posar-se les bótes. Altres, perquè supose
que les bótes se les hauran posat moltes vegades.

- Perquè si, mira, parat. Alguna tenen que pifiar. No tot tenen que ser glories per a esta gent.

Per a no perdre'm no seguiré amb el tema de la rajola i la pilotada fàcil, vaja, per això estaven en el club, per a la pilotada, immobiliària, clar.Al baló pareixia el Soler, per lo de redonet , però un baló amb bigot...., prou, si comence amb la rajola, no acabaré la història de hui.

Quan entre en les oficines d'URBINSA, em trobe un local lluminós, es un gran saló, on les taules estan disposades de manera correguda i en unes quantes files. Als ordinadors i atents a cada un d'ells, una persona. Al contorn del gran saló, una sèrie de despatxos ocupats per més persones. Molt cristall, per això hi ha molta llum. Intuïsc que la plantilla és important. Quan entre, pregunte per Paco. Ja se que no esta, però per si de cas.
Marisa López, ix al meu encontre, em saluda. Ella sempre tan simpàtica.

Amb Paula,repassem l'estudi de necessitats de la zona Fanadix.

Apareix Paco, ens anem a menjar. Quedem bé. Jo com sempre, done el dinar. Parec un seminarista d´abans, que mentre tots els altres menjaven, ell des d'un púlpit llegia textos sagrats.

Al final hi ha una proposta de la casa, prova de cubalibre de rom. Pots elegir una de les dos maneres diferents de presenta-ro, una es mes dolça, i eixa demanem.

La consciencia, l´àngel dolent, o el qui siga diu:

- Vicent, l'alcohol no et va bé, les pastilles, l'hiat amb la seua hèrnia, l'edat que no esta donant, no, molt de si.

El dimoni, o "el bon vivant", o ja es hora que sigues un poc "calavera", em diu:

- Que bo. Esta fresquet , dolç i ... res. Che, no aniràs a fer un lleig ara.

Tot capa-dins.

Volta a la oficina, arreplegue les meues coses. Vaig un moment al carrer Xàtiva, he vist una botiga que vull visitar.

Cride al Pepe Marcos. L'empresa de Pepe s'anomena VG Exclusives. És el nostre proveïdor de

material per a la confecció dels rebuts informatius, carpetes, fitxes….., en general tot el material necessari per a la comunicació i que es requerix estiga preparat per a la comunicació amb els usuaris. L'empresa del seu fill, ha dissenyat les Web`s de l'Ajuntament de Benissa i la del portal de turisme, és VG Comunicació Interactiva.

- Pepe. Escolta. Estic davant de les taquilles de la plaça de bous.

Mentres espere, pense que per ací, això de prohibir els bous no s'ha plantejat. Bo, en contra, gent hi haurà.

- No seran molts, o estaran poc organitzats.

Les corregudes de bous no m'agraden. Recorde que quan era xicotet, les de picadors si m'agradaven. Creia jo en la meua ignorància que el cavall torejava al bou i el picador es limitava a clavar les banderilles i a matar el bou. No sàvia jo que per al picador el cavall era com la capa o muleta per al torero.



Apareix Pepe, fem broma, m'arreplega. Estem un estona en un bar prop de la consulta del Dr. Burguera.

La conversació, les nostres tecles. Bo, també sobre una xica “boom” que s'ha pres una Fanta en la barra.

***************************************************

En el moment d'estar redactant este tema, la meua filla Mª José i el seu novii Raúl, ens comuniquen que es casen l'11 de juny del 2011. Ja ho tenen tot vist. La meua filla ha parlat amb D. Domingo, el capellà de l'Església de la Purissima Xiqueta. Es va a casar en l'església que els nostres avantpassats Manuel de Xest i Vicent de Marro, tant van haver de veure. El primer va ser president de la junta d'obres de l'església, el segon va ser encarregat de les obres. El meu iaio Miguel Mas Femenia, el bes-iaio de Mª José va ser el padrí de la primera pedra, ja que son pare el president va donar 500 pesseta perquè així fora.
Eixirà de la casa familiar dels Xest en la costereta del convent, si no calcule mal serà la primera boda d'una Xest a Benissa després de 55 anys.
Sobre este assumpte ja tornarem, tenim uns mesos per davant.

**************************************************

I la xica de la barra se'n va anar sense fixar-se en cap dels dos. Jo vaig creure veure que el cambrer era un seductor. Seria enveja meua, que ell tinguera ocasió de parlar amb ella.

- Vicent, que se ens n'ha anat el sant al cel, són les set menys cinc.
- Che. Anem, anem, que tinc unes quantes hores per davant i vull acabar prompte.
- Ah, que Burguera em despatxara prompte.
- Bo, Vicent, el dijous ens veiem, valent.
- Si, Pepe, si. Jo seguiré veient-te amb un ull siliconat i l'altre fent bambolletes negres, allà quan li ve en gana.
- Paciència, Vicent, paciència. Qualsevol dia d'estos tenim una alegria.
- Au, au, ves en bon hora, romancer.

Paciència,si, una poca en la sala d'espera. Hui té consulta el/la pediatre, ho intuïsc perquè hi ha uns quants xiquets. Les altres vegades tots era majors.

Em criden, entre, em sent. Esta parlant per telèfon en el mostrador de l'entrada.

Entra. Pregunte.
- Com ha anat l'estiu?
- Molt bé, en la casa de Benissa, tranquils.
- Molt bé m'alegre.
- Com estem?
- Crec que un poc rar, em note……..(cal dir tot el que et notes)
- Val, val, ves camina pel corredor.

És el famós entrada en paseillo torero, ves cap allà i torna cap ací.

- El braç ho tinc com a suro, i com amb una puntada d'electricitat. Tremolós a estones. El diumenge quasi tot el dia. A qualsevol hora em pot donar la pardala i m'adorm. Me fan mal els muscles. I el cap pensa una cosa i el cos una altra, m'esta donant la tabarra este cap meu. En certes coses cal que vaja amb precaució.

Canvi de medicació. Veurem que tal em va. Tornem d'ací a tres mesos.



- Cuida't.
- I tu el mateix.

Un passeig per la ciutat fins a l'estació del Nord.

Vaix arribar a cinc minuts de l'eixida del Rodalies a Xeraco.

La música en els cascos, de
* Canvi de Guàrdia - Bob Dylan , * Els sons del silenci- Simon i Garfunkel , * No woman no cry - Bob Marley .

En el cotxe fins a Xàbia. I com es pot veure a la fotografia, respectant el codi de circulació i les normes, a 120 kts./h. Pose la musica que porte sempre, del calavera que pot ser m´agradaria ser, del Sabina i mes Sabina. Ara - Sabina

El dissabte torne per a reunir-me amb el grup de la teràpia mensual Apropa´t, que esta pensat per als afectats de l'EP, menors de 55 anys.

Fins llavors. Per ací, ja seguirem contant coses que passen i que pense.......

dilluns, 27 de setembre de 2010

SEXT - L´EP i JO.- De la malaltia de Parkinson - EP


LA MALALTIA DE PARKINSON

Un dia mes compartisc, amb vosaltres, el tema del títol i que per a mi te una importància especial, ja que soc un del 11.000 valencians que pateix la EP, per aixo, participe als meus seguidors, el següent:

- Que és l'EP.
- Els símptomes de l'EP.
- Les veritats sobre l'EP.
- L'Associació Parkinson València.
- La Telemarató Solidària Gent per Gent en Canal 9 el dia 19 de desembre.



La malaltia de Parkinson és una patologia neurodegenerativa i lentament progressiva, conseqüència de la degeneració d'un tipus particular de cèl·lules que es troben en una regió de la profunditat del cervell,denominada els ganglis basals i especialment en una part del tronc de l'encèfal anomena “ substància negra ”. Estes cèl·lules fabriquen una substància denominada dopamina, responsable de transmetre la informació per al correcte control dels moviments. Quan hi ha una marcada reducció del nivell de dopamina, les estructures que reben eixa substància (receptors dopaminérgicos), localitzades en una regió del cervell denominada “ cos estriat ”, no són estimulats de manera convenient i açò es traduïx en tremolor, rigidesa, alteració de l'equilibri, lentitud de moviments, que afecten tots i cada un dels músculs del cos (braços, cames, deglució veu, respiració, etc. ) i inestabilitat postural, entre altres símptomes.

Hi ha en el món quatre milions de persones afectades de Parkinson, mes de 100.000 persones a Espanya i a la Comunitat Valenciana s'estima hi ha uns 11.000 afectats.
És la segona malaltia neurodegenerativa més freqüent al nostre país. L'Organització Mundial de la Salut ( O.M.S. ), va declarar el dia 11 d'abril com el Dia Mundial de Parkinson.

Contràriament a l'opinió popular, no és una afecció que afecte la població major. En l'actualitat es ve observant que cada vegada amb més freqüència es donen casos en edats mes jóvens.

Els símptomes de l'EP , entre altres són:

Tremolor de repòs, que comença sent asimètric afectant a un dit, una mà o a un peu i que pot arribar a ser bilateral (afectant ambdós costats).
Rigidesa en la mobilització de les extremitats i del tronc, que pot provocar dolors musculars.
Lentitud en la realització de qualsevol tipus de moviments.
Una progressiva tendència a la inestabilitat, i que produïx una dificultat per a mantindre un correcte equilibri i coordinació del cos.

També poden aparèixer símptomes associats a alteracions del sistema nerviós vegetatiu, com a restrenyiment, excessiva producció de saliva “sialorrea”, excessiva producció de greix “seborrea”, caiguda de la pressió arterial sanguínia que ve com resultat després que una persona haja estat dret durant un temps prolongat, o quan es posa dret després d'haver estat assentada o gitada “hipotensió ortostàtica”, ...

La presència d'un o més d'estos símptomes és diferent en cada pacient, diuen que no hi ha dos “ Parkinsonians ” amb la clínica igual, ni amb una evolució semblant i per descomptat, cap portarà un tractament igual a un altre. De manera que, una persona amb Parkinson pot tindre perfectament tremolor, i una altra, presentar una forma en què predomina la rigidesa , o en una altra la lentitud dels moviments.

Les veritats sobre l'EP:

No és una malaltia contagiosa ni hereditària.
No es coneixen els factors desencadenants d'esta malaltia.
No sols afecta persones majors.
La tremolor no és sempre el primer signe d'alarma ni el símptoma mes invalidant.
Encara que no hi ha un tractament farmacològic definitiu que cure la malaltia, la medicació actual reduïx al màxim els símptomes.
Per a fer un correcte maneig clínic de la malaltia, es recomana unir una correcta teràpia mèdica, fisioteràpia, logopèdia, atenció psicològica, i teràpia ocupacional.


L'Associació Parkinson València
, naix de l'esforç d'un grup d'afectad@s de Parkinson i familiars, els que en 1994 decidixen crear un entitat amb la finalitat de millorar la seua qualitat de vida.

“ Si tens Parkinson, no ho visques sol ”

Entre els objectius de l'Associació es troben:

Facilitar informació relacionada amb la malaltia i prestar suport a malalts i familiars.
Millorar i previndré el deteriorament físic i cognitiu de les persones amb EP, per mitjà de la participació en teràpies complementàries.
Recolzar aquelles accions socials que potencien la independència i autonomia dels propis afectats. Accions de divulgació i sensibilització social.
Formar, assessorar i intervindre amb totes les persones implicades en la malaltia.

I disposa de diferents servicis i programes, entre altres:

· Servici d'orientació psicològica.
· Servici d'informació, orientació i assessorament de treball social.
· Servici d'orientació logopeda.
· Servici d'orientació fisioterapèutica.
· Programa de teràpies complementàries: Teràpies setmanals multidisciplinàr amb l'objectiu de millorar i previndré el deteriorament físic i cognitiu de les persones afectades.
· Servici d'ajuda a domicili.
· Servici de teràpies físiques individuals.
· Grup d'auto-ajuda per a familiars d'afectats.
· Programa APROPA´T: grup d'ajuda mútua per a jóvens afectats.
· Cursos de formació.
· Conferències i taules redones.
· Commemoració del Dia Mundial del Parkinson: 11 d'abril

ASSOCIACIÓ PARKINSON VALÈNCIA
Carrer Chiva, 10-bjo. Esq.
46018 – València

Telèfon: 963 82 46 14 begin_of_the_skype_highlighting              963 82 46 14      end_of_the_skype_highlighting
Fax: 963 84 18 29
www.parkinsonvalencia.com
parkinsonvalencia@parkinsonvalencia.es



La Telemarató Solidària Gent per Gent en Canal 9

Gent per Gent, Fundació sense anime de lucre, l'objectiu de la qual és el foment de la investigació medica en la comunitat Valenciana, realitza al llarg de l'any diversos esdeveniments a fi de sensibilitzar a la societat i recaptar fons per a finançar la investigació.

L'any 2010 la campanya se centra en l'Alzheimer i altres malalties neurodegenerativas (EN).


El lema és: “Recorda les famílies que ajuden a no oblidar”

Amb el lema es vol ressaltar l'important paper que exercixen els familiars de les persones afectades per alguna EN.

En l'actualitat hi ha identificades més de 100 EN, sent la d'Alzheimer la mes coneguda i la de major prevalia.

Els diners que es recapta es distribuïx a través d'una convocatòria d'ajudes a la investigació. La convocatòria tenen caràcter anual i esta oberta a tots els investigadors de la Comunitat Valenciana. La recaptació de 2010 es destinara a la investigació de malalties neurodegeneratives.

Per a ajudar a Gent per Gent

Participar en les activitats que es realitzen , els Moments Gent per Gent.

Ajudar a difondre la campanya anual i els Moments GxG. Entrar en la web www.gentpergent.Com fes-te fan en Facebook i invita els teus amics.
Si vols pots aportar una quantitat al compte Bancaixa 2077 0735 87 6600000379.
Recolza i participa en li pròxima Telemarató Gent per Gent en Canal 9 el 19 de desembre.

dissabte, 11 de setembre de 2010

QUINT - L´EP i JO .- Del diagnostic de l'estranya malaltia del Dr. House


Bon dia Dr. House.

Ja estem. Bon dia, bon dia. Bon dia si que fa, però tal com vaig, no se, no se.

Segurament a Benissa i Calp tots recordarem el dia del Pilar de l'any 2007.

Jo també em recorde d'eixe dia.

A mitjan vesprada del dia del Pilar, sona en el meu telèfon una de les múltiples alarmes que sonen cada dia.

“Deposit de Benimarco. Alarma de nivell mínim”.

Eixa si que és una alarma. És una alarma com per a arrancar a córrer.

La nit del 12 al 13 va ser una nit infernal.

Era una temeritat transitar. Desistim a buscar el motiu de l'alarma.
No hi havia llum. Plovia sense misericòrdia. Tallem l'aigua.

El matí del 13, inclús abans de l´alba, anem descobrint el desastre.
No es pot arribar a cap punt de la zona Fanadix. Les principals vies estan tallades per despreniments. Totes les maquines que s'han pogut contractar estan treballant. Els camions, l'un darrere de l'altre, depositen en el descampat annex al col·legi Manuel Bru, tot el fang i la terra caldosa que es va retirant.

Quan podem accedir a la zona de la partida de Pedramala, trobem el motiu. Junt amb la casa de la comtessa de Turenne, s'ha produït un gran despreniment, i en l'arrossegament les pedres han colpejat la canonada, provocant la ruptura d´esta conducció principal.

Per a accedir a l'avaria es necessita tindre algun curset previ d'escalada, és quasi impossible arribar al punt de l'avaria. Esvarant, de qualsevol manera arriben els de la brigada d'aigües i comencen a preparar el terreny per a reparar.

José Maria Serna, regidor d'aigües, s'interessa per li situació, intenta accedir al punt que es troba l'avaria. No ho aconseguix.

Jo que en estos casos m'agrada estar a un dels costats de la rasa, avaria, problema o el que siga, en este cas, no em puc acostar.

Puge, baixe i puge, i torne a baixar el camí d'accés a la casa, també té dos punts en què esta tallat per sengles despreniments.

En una de les pujades, el meu braç esquerre, violentament, comença unes sacsades. La meua mà esquerra i el braç pareixen haver rebut una descàrrega elèctrica. No se com serà una descàrrega elèctrica, però com és un símil molt recorregut, es per aixo, perquè jo també ho aprofite.

Em mire i em remire. Què em passa en esta mà?. Em tremola i els dits, els dits no els puc moure amb la facilitat, amb la que moc els de la dreta.

Dies abans, en la revisió anual que realitza la Mútua que l'Ajuntament té concertada, li vaig dir a la doctora que em va atendre, que havia notat una certa malaptesa en les meues mans i lentitud de moviments, a banda de la coixera que no millorava, després de diverses sessions de corticoides.

Diagnostique: Hipocondria

Que lluny va tirar el dard. Quasi li dóna a algú que passava.

El dia 15 d'octubre ja no puc mes. Estic amb un atac d'ansietat, que controle no se com, que ni a casa ni en el treball, nota ningú res. Bo, és possible que algú ho notara, però res estrany, sent com sóc, un pur coet borratxo.
_______________________________________________

Era molt jove, i el que menys necessitava jo era que una cria i a més sud-americana, em reconeguera. (no tinc res en contra dels sud-americà, permítiu-me que flaquejara de les meues conviccions). Els meus ànims no estaven per a experiments.

Martha de la Trinidad Escobar Lovera, era xicoteta, amb els trets que distingixen els nostres germans del continent americà. Portava al coll un mocador que em va recordar a què porten per falles, nugat en el cap, els fallers o la gent que li abellix.

Vaig arribar al Centre de Salut de Xabia, en un estat d'agitació i ansietat, que vaig pensar que l'infart devia estar prop. Entrada en urgències i atenció immediata. Martha professional, em deixa parlar, i quan acabe la meua inconnexa i balbuç explicació, comença a formular preguntes, de les que alguna em produïx un plus d'inseguretat, el qual es sumava al què jo tènia de la seua joventut.

Deixa constància en el meu historial medic l'assumpte que estem tractant en la visita i prepara el volant perquè vaja, com més prompte millor, a la consulta de neurologia.

Sorprenentment, em donen el torn per a dins de huit dies.
____________________________________________

La neuròloga Yolanda María Panblanco Bataller, atenia el dia que vaig ser a la cita de neurologia. Substituïa a la Dr. Silvia Roig, que estava de permís.

Escoltá la meua relació de símptomes:

Tremolor en braç esquerre
El dit menut sempre vol jugar i dóna botets.
La coixera que em dóna l'apel·latiu de Dr. House.
El caminar, de Marichalar. No bracejar amb l'esquerre.
Rampes a les cames.
Quan m'alce de dormir, el coixí esta amerat de la bava. Dorm com un nado. No fill no, és un símptoma.
Sent que les cames i muscles, hi ha moments que estan en tensió. Afluixe conscientment la tensió, però al cap d'un estona estem en les mateixes.
La mà esquerra està desmano-ta i els dits no van el ràpid que jo els ordene.
.........

Em diu que faça una "entrada de paseillo torero” per la sala d'espera. Em colpeja amb el martellet dels reflexos en genolls i colzes. Tancament d'ulls i toca't el nas, cinc vegades amb el dit dret i cinc amb el dit esquerre.

>Foto INFORMACION

Em palmeja els muscles per davant i per darrere.Bo, hem de fer proves per a determinar quin és la síndrome que m'afecta.

Demana una analítica completa. Una ressonància magnètica de crani i columna vertebral, també completa.

Pròxima visita, cinc de desembre, llavors es valoraran els resultats.

Amb les esperances que havia posat en esta visita, isc, desolat, amb l'anime per terra i amb el cap ple de negres presagis..

L'analítica es realitza ràpidament. Sempre ha sigut així, amb les analítiques no hem tingut mai problemes de llista d'espera o retards exagerats.

La ressonància, passen els dies i sense notícies.

Ja no puc mes. Vaig a veuré a Mª Dolores Marco, que esta en el SAIP – Servici d'Atenció i Informació al Pacient. Amb Mª Dolores, que és de Teulada, vaig coincidir fent el 4t'i 5t curs de batxillerat a Benissa, en l'antic seminari franciscà.

Molt professional, dos crides, i alejop!, torn per al diumenge a la vesprada en la Clínica Benidorm, i el lector a deduït molt bé, la clínica esta a Benidorm.

La vesprada-nit del dia vint-i-set de novembre, va ser, la pitjor de la meua vida.

Em veia tan malament, que vaig cridar el meu germà Jaume, perquè estiguera previngut.

Mes tard la Dra. Joana Noguera, de guàrdia en urgències de l'hospital de la Pedrera, catalogaria el succés com un atac de pànic i/o ansietat.

No se si va ser pànic, però tot el meu cos va començar hi ha enviar senyals, senyals que jo inclús no havia estudiat. No havia estudiat els senyals, per que no sabíem, si amb els meus estranys símptomes acabaria de mariner, copilot o xòfer d'un TIR portant taronges a Suècia.

La ressonància magnètica, com es pot imaginar, va ser un verdader suplici.
Hora i mitja de tub. La cama esquerra volent eixir.
No es moga per favor.
!Vaig fer anar el timbre. Per favor, m'ofegue!.

Senyor calme's, o haurà de tornar un altre dia.

Che, un altre dia no. No. No.

Parle amb la cama, pareix que col·laborarà. Parle amb el meu cap, este diu que farà com sempre, la seua santa voluntat.

Una altra vegada en el tub. La cama vol eixir, el cap, mostra la seua millor cara i aconseguix calmar la cama, a més de mantindre's ella, amb pensaments mes tranquils.

A tot això, ningú va vorer la tensió que jo estava suportant, perquè estava de vacacions.

I arribem al punt on toca posar les paraules escrites al començament d'este diari, ja que hem arribat al dia que la Dra. Roig té en les seues mans els resultats de l'analítica i la ressonància magnètica.

PRIMER .- L¨ EP i Jo. Diari d´una amistat no desitjada.

"Quan el dia 5 de desembre del 2007, la Dra. Roig, després d'estudiar els resultats dels anàlisi que havia demanat, em va dir, i la meua filla era present, que el seu diagnostic era que tènia la malaltia de Parkinson l´EP, eixe dia va canviar la meua vida".

dijous, 29 de juliol de 2010

CUART - L´EP i JO.- El començament de l'activitat.

Com apuntava en la meua entrada anterior, hui ha sigut el dia en què m'he desplaçat a València. Per primera vegada viatge ha sigut en dos mitjans de transport. Cotxe fins a Xeraco i des d'allí a l'estació del carrer Xàtiva, en el tren de rodalies. Crec que eixe serà l'enllaç que aprofite, ja que és còmode i a on he d'anar, fent un passeig no m'ira res mal.

En l'Associació Parkinson València, m'ha rebut la psicòloga, com sempre sóc un negat per a recordar noms, si, s'anomena Conchi. Ho se ara, perquè he trobat l'anotació entre els papers.


L'Associació Parkinson València és una entitat sense ànim de lucre i forma part de la Federació Espanyola de Parkinson, qui defèn els drets de les persones afectades de Parkinson a nivell nacional. Té el seu local social en el carrer Chiva, 10 - bjo., atenció amb passarsen, cal fixar-se i no anar com vaig jo, fet una fletxa, i quan arribe al final del carrer és quan em done compte que m'he passat tres carrers. Pues mira questa va el dia bo, menuda calitja! Quina vergonya!.

Em fa passar a un despatx on, hi a una gran taula redona, comença-la entrevista. M'explica que l'entitat porta des de l'any 1987 atenent les demandes sociosanitàries d'afectats de Parkinson i els seus familiars, lluitant en favor de la seua integració social i actua de suport per a la persona afectada i la seua família.


M'informa d'activitats i programes que em poden interessar. Que m'ho pense. Val, ja ho tinc pensat.


Com porte el pc, estic u estona allí, i veig passar afectats que van a la sala del fons, estan fent exercici i altres a qui el fisioterapeuta va cridant,

Al meu costat esta assentat un senyor, si ja major, els jóvens que havien eren infermers o companyia dels afectats, este, li demana a la infermera un Trankimazin de 10 mg., li contesten que al lli només tenen medicaments per al Parkinson. Ell se'l pren quan es troba agitat. Jo, que quan m'agite, trac bromera, porte en el pastiller una pastilla de la marca que demana. Ja estem. Això de pastillero em recorda que el meu cosí Àngel de "La Tella", l'altre dia me'l va dir, a causa d'un comentari meu.

A veure si acabe la història del senyor que estava al meu costat.

Li oferisc la meua pastilla, però en un primer moment la rebutja, la vol de 10 mg. Supose que l'addicció va tòrcer la seua voluntat i es conforma amb els 5 mg oferits. Ja veieu, el tracte, com si fóra de tripijoc.


Com la visita amb el dr. Burguera la tinc a les cinc, i he acabat molt prompte, em distrac un estona en el carrer Xàtiva. Gens satisfactori. La medicació m'esta jugant unes dolentes passades

Amb el dr Burguera, el tracte va sent mes familiar. No així al principi, cosa que jo sempre ho atribuïsc al meu careto seriós.

M'alegra un comentari seu. Diu que fa uns dies es va recordar de mi.

Interessant.

Parlem, valora la situació, i conclou que cal abaixar la medicació.

Recepta i fins prompte. Si vull alguna cosa que el cride i, si és necessari, té la casa d'estiu en La Fustera, que va ser de son pare, d. Juan Burguera.

I amb al tren de rodalies fins Xeraco.

I em ve al cap, la cançó de Joaquim Sabina que diu que " torejava als trens amb el bossa de mà, tenia les mitges negres i que estava com un tren de rodalies". Per allo de que "esta com un tren", cosa que no entenc, sera perque el tren es llarc y la dona que li diuen eixo es alta y templa. Bo, quina manera de cavilejar. Deixa, deixa ...

divendres, 23 de juliol de 2010

TERCER - L´EP i JO.- Dr. House.



Dr. House, com estem?

Eixe va ser la salutació que durant més d'un any em va dedicar Manolo Bigot, al matí, quan jo arribava al treball.
Jo anava coix. Abans per a anar algun lloc, agafava carrer-illa, i em posava a un galop lleuger.
Don preses?. Don nerviós?.
Abans de l'estiu de 2005, es van complir dos dels somnis mes volguts pels meus.

El primer el de Sari. Una nova cuina, lluminosa, ampla, on a més de fer els seues magnífics menjars i no menys magnífics postres, tinguérem una taula prou gran, on assentar-nos nosaltres i els que pogueren visitar-nos, per a menjar i fer la tertúlia si es tercerejava.

El segon, el de María José i l´Artur. La piscina era un martellet cada estiu. Doncs bé, fent malabars econòmics, i clar, no desagradant-me res a mi, mes al contrari, agradant-me un muntó, comencem a primers de març l'obra.

Els que em coneixen saben que no se fer les coses a mitges. M'implique al cent per cent, i això pot estar bé i pot estar malament.
I en esta obra, com no, cada vesprada i fins a les tantes, em dedicava a organitzar, netejar, arreplegar, i jo que se quantes coses mes, a fi que quan vingueren els obrers l'endemà, una part del treball estiguera fet.
Durant eixes setmanes, em vaig divertir, el disseny de l'espai que ocuparia la piscina, i la nova ubicació de l'entrada, les jardineres …, la coordinació, obrers., llanterner, electricista i manyà.
Que subidon.

La veritat és que el disseny i la visualització de les idees que bullen en el meu cap, em produïxen ,inclús hui, una gran satisfacció. I com no, molt mes, poder-les dur a terme, poder fer realitat el que ja he vist abans en els ulls tancats.
L'obra s'acaba, aproximadament, a primers de maig.

Un dia, vaig sentir que alguna cosa dins meu es trencava. Va ser una sensació. Res de dolor o un altre símptoma. Va ser com la ruptura d'una corda que estava tensada. Si eixe seria l'exemple . Una corda molt tensada, que sense motiu, trenca i es produïx un, me'n vaig, torne, me'n vaig, torne. Si, com una onada en l'arena de la platja.

Els viatges a Benigembla o Benidoleig, o de volta a ma casa, es van tornar un xicotet calvari. Els nostres viatges periòdics a Lleida, on els nostres amics Núria i Josep, ens esperen per a fer un viatge a qualsevol punt de la geografia de Lleida, en especial al pirineus de Lleida, eren un martiri.
Qualsevol viatge, era per a mi una tortura. No trobava la posició al asseient del cotxe. Mira com ens tornem. Jo que era capaç de fer 1.000 kts. en un dia, per les carreteres de l'Espanya dels anys 70 i 80.

Al principi, quan abaixava del cotxe, la meua cama esquerra em molestava un poc, conforme va anar passant el temps, el dolor era permanent, un dolor en l'articulació del maluc-cama i un soroll estrany en el genoll.
Hospital de La Pedrera, traumatòleg, radiografia, i torna a començar.
Infiltracions de cortisona.
Crec que, es van esgotar totes les opcions, per la qual cosa, una frase recordada després, y que en aquell moment va ser. “No hi ha res motor en els símptomes, seguix amb el tractament, però haurem d'anar pensant que l'assumpte té a veure amb alguna cosa neurològica.
I per a res s'equivocava.
i no s'equivocava, després de no se quantes visites, proves i tractament, va trobar un altra explicació.

I durant tot eixe temps, el ¡Dr. House, com estem?!, va ser la salutació que Manolo Bigot em va dedicar, cada dia, quant jo arribava al treball.