Pàgines de L´EP i JO. Diari de una amistad no desitjada.

MES DE 100 MOTIUS PER A ESTAR VIUS

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

L´ EP i JO. Diari d´una amistad no desitjada.

L´autor d´este diari soc jo, Vicent Ibañez i Mas ( Vicent Marro i Xest ) de Benissa, i afectat per l´Infermetat de Parkinson.
Faré açò perquè sóc un exhibicionista?.

No, crec que l'entreteniment intel•lectual, i el plaer de fer el que a mi m'agrada, llegir, escriure, serà una teràpia per a lluitar, o millor, per a conviure amb l'Infermetat de Parkinson, i que d'ara en avant direm EP.
Vos convide a seguir-me en el meu recorregut vital.
Intentaré ser, amè, practic i veraç.
No seré lacrimogen i morbós.
Pretenc oferir un espai de reflexió seriós, la qual cosa no vol dir, que no vaja a posar tot el meu interès per a fer passar una bona estona als meus seguidors.
Qualsevol critica serà agraïda.
Que vos divertiu.
(Per a la lectura d'este Diari, és tindrà en compte que cada entrada és un capitul, i que les mateixes estan ordenades d'antiga a l'actual, sent l'actual la primera que és visualitza).




dissabte, 11 de setembre de 2010

QUINT - L´EP i JO .- Del diagnostic de l'estranya malaltia del Dr. House


Bon dia Dr. House.

Ja estem. Bon dia, bon dia. Bon dia si que fa, però tal com vaig, no se, no se.

Segurament a Benissa i Calp tots recordarem el dia del Pilar de l'any 2007.

Jo també em recorde d'eixe dia.

A mitjan vesprada del dia del Pilar, sona en el meu telèfon una de les múltiples alarmes que sonen cada dia.

“Deposit de Benimarco. Alarma de nivell mínim”.

Eixa si que és una alarma. És una alarma com per a arrancar a córrer.

La nit del 12 al 13 va ser una nit infernal.

Era una temeritat transitar. Desistim a buscar el motiu de l'alarma.
No hi havia llum. Plovia sense misericòrdia. Tallem l'aigua.

El matí del 13, inclús abans de l´alba, anem descobrint el desastre.
No es pot arribar a cap punt de la zona Fanadix. Les principals vies estan tallades per despreniments. Totes les maquines que s'han pogut contractar estan treballant. Els camions, l'un darrere de l'altre, depositen en el descampat annex al col·legi Manuel Bru, tot el fang i la terra caldosa que es va retirant.

Quan podem accedir a la zona de la partida de Pedramala, trobem el motiu. Junt amb la casa de la comtessa de Turenne, s'ha produït un gran despreniment, i en l'arrossegament les pedres han colpejat la canonada, provocant la ruptura d´esta conducció principal.

Per a accedir a l'avaria es necessita tindre algun curset previ d'escalada, és quasi impossible arribar al punt de l'avaria. Esvarant, de qualsevol manera arriben els de la brigada d'aigües i comencen a preparar el terreny per a reparar.

José Maria Serna, regidor d'aigües, s'interessa per li situació, intenta accedir al punt que es troba l'avaria. No ho aconseguix.

Jo que en estos casos m'agrada estar a un dels costats de la rasa, avaria, problema o el que siga, en este cas, no em puc acostar.

Puge, baixe i puge, i torne a baixar el camí d'accés a la casa, també té dos punts en què esta tallat per sengles despreniments.

En una de les pujades, el meu braç esquerre, violentament, comença unes sacsades. La meua mà esquerra i el braç pareixen haver rebut una descàrrega elèctrica. No se com serà una descàrrega elèctrica, però com és un símil molt recorregut, es per aixo, perquè jo també ho aprofite.

Em mire i em remire. Què em passa en esta mà?. Em tremola i els dits, els dits no els puc moure amb la facilitat, amb la que moc els de la dreta.

Dies abans, en la revisió anual que realitza la Mútua que l'Ajuntament té concertada, li vaig dir a la doctora que em va atendre, que havia notat una certa malaptesa en les meues mans i lentitud de moviments, a banda de la coixera que no millorava, després de diverses sessions de corticoides.

Diagnostique: Hipocondria

Que lluny va tirar el dard. Quasi li dóna a algú que passava.

El dia 15 d'octubre ja no puc mes. Estic amb un atac d'ansietat, que controle no se com, que ni a casa ni en el treball, nota ningú res. Bo, és possible que algú ho notara, però res estrany, sent com sóc, un pur coet borratxo.
_______________________________________________

Era molt jove, i el que menys necessitava jo era que una cria i a més sud-americana, em reconeguera. (no tinc res en contra dels sud-americà, permítiu-me que flaquejara de les meues conviccions). Els meus ànims no estaven per a experiments.

Martha de la Trinidad Escobar Lovera, era xicoteta, amb els trets que distingixen els nostres germans del continent americà. Portava al coll un mocador que em va recordar a què porten per falles, nugat en el cap, els fallers o la gent que li abellix.

Vaig arribar al Centre de Salut de Xabia, en un estat d'agitació i ansietat, que vaig pensar que l'infart devia estar prop. Entrada en urgències i atenció immediata. Martha professional, em deixa parlar, i quan acabe la meua inconnexa i balbuç explicació, comença a formular preguntes, de les que alguna em produïx un plus d'inseguretat, el qual es sumava al què jo tènia de la seua joventut.

Deixa constància en el meu historial medic l'assumpte que estem tractant en la visita i prepara el volant perquè vaja, com més prompte millor, a la consulta de neurologia.

Sorprenentment, em donen el torn per a dins de huit dies.
____________________________________________

La neuròloga Yolanda María Panblanco Bataller, atenia el dia que vaig ser a la cita de neurologia. Substituïa a la Dr. Silvia Roig, que estava de permís.

Escoltá la meua relació de símptomes:

Tremolor en braç esquerre
El dit menut sempre vol jugar i dóna botets.
La coixera que em dóna l'apel·latiu de Dr. House.
El caminar, de Marichalar. No bracejar amb l'esquerre.
Rampes a les cames.
Quan m'alce de dormir, el coixí esta amerat de la bava. Dorm com un nado. No fill no, és un símptoma.
Sent que les cames i muscles, hi ha moments que estan en tensió. Afluixe conscientment la tensió, però al cap d'un estona estem en les mateixes.
La mà esquerra està desmano-ta i els dits no van el ràpid que jo els ordene.
.........

Em diu que faça una "entrada de paseillo torero” per la sala d'espera. Em colpeja amb el martellet dels reflexos en genolls i colzes. Tancament d'ulls i toca't el nas, cinc vegades amb el dit dret i cinc amb el dit esquerre.

>Foto INFORMACION

Em palmeja els muscles per davant i per darrere.Bo, hem de fer proves per a determinar quin és la síndrome que m'afecta.

Demana una analítica completa. Una ressonància magnètica de crani i columna vertebral, també completa.

Pròxima visita, cinc de desembre, llavors es valoraran els resultats.

Amb les esperances que havia posat en esta visita, isc, desolat, amb l'anime per terra i amb el cap ple de negres presagis..

L'analítica es realitza ràpidament. Sempre ha sigut així, amb les analítiques no hem tingut mai problemes de llista d'espera o retards exagerats.

La ressonància, passen els dies i sense notícies.

Ja no puc mes. Vaig a veuré a Mª Dolores Marco, que esta en el SAIP – Servici d'Atenció i Informació al Pacient. Amb Mª Dolores, que és de Teulada, vaig coincidir fent el 4t'i 5t curs de batxillerat a Benissa, en l'antic seminari franciscà.

Molt professional, dos crides, i alejop!, torn per al diumenge a la vesprada en la Clínica Benidorm, i el lector a deduït molt bé, la clínica esta a Benidorm.

La vesprada-nit del dia vint-i-set de novembre, va ser, la pitjor de la meua vida.

Em veia tan malament, que vaig cridar el meu germà Jaume, perquè estiguera previngut.

Mes tard la Dra. Joana Noguera, de guàrdia en urgències de l'hospital de la Pedrera, catalogaria el succés com un atac de pànic i/o ansietat.

No se si va ser pànic, però tot el meu cos va començar hi ha enviar senyals, senyals que jo inclús no havia estudiat. No havia estudiat els senyals, per que no sabíem, si amb els meus estranys símptomes acabaria de mariner, copilot o xòfer d'un TIR portant taronges a Suècia.

La ressonància magnètica, com es pot imaginar, va ser un verdader suplici.
Hora i mitja de tub. La cama esquerra volent eixir.
No es moga per favor.
!Vaig fer anar el timbre. Per favor, m'ofegue!.

Senyor calme's, o haurà de tornar un altre dia.

Che, un altre dia no. No. No.

Parle amb la cama, pareix que col·laborarà. Parle amb el meu cap, este diu que farà com sempre, la seua santa voluntat.

Una altra vegada en el tub. La cama vol eixir, el cap, mostra la seua millor cara i aconseguix calmar la cama, a més de mantindre's ella, amb pensaments mes tranquils.

A tot això, ningú va vorer la tensió que jo estava suportant, perquè estava de vacacions.

I arribem al punt on toca posar les paraules escrites al començament d'este diari, ja que hem arribat al dia que la Dra. Roig té en les seues mans els resultats de l'analítica i la ressonància magnètica.

PRIMER .- L¨ EP i Jo. Diari d´una amistat no desitjada.

"Quan el dia 5 de desembre del 2007, la Dra. Roig, després d'estudiar els resultats dels anàlisi que havia demanat, em va dir, i la meua filla era present, que el seu diagnostic era que tènia la malaltia de Parkinson l´EP, eixe dia va canviar la meua vida".

8 comentaris:

soc Vicent Ibañez, ha dit...

He rebut el següent missatge:

Lo que ha dit Marissa Ribes:

Ja ho he llegit, la veritat es que cada dia em sorprens mes, ja quasi no recorde al tio eixe qu treballa en aigües, mes pudent que la "m...", la veritat es que si que hi ha una cosa que has canviat molt i es el teu caracter i la teua manera de veure la vida, no estic contenta de la teua malaltia, pero si ho estic d'haver descobert "posiblement gracies a ella", a una persona sensible i amiga dels seus amics, Gracies per ser com eres, eixa força i eixe optimisme van a poder fer-li fron a la endimoniada EP.
Un bes, Marissa

soc Vicent Ibañez, ha dit...

La meua contestació:

Mira.
He llegit la teua carta dos vegades, una quan he arribat a casa, i he agranat l'escombro del correu fem.
M'he quedat pensant qui seria el tio mes puden que la "m", qui seria. Jo no recordava que en allò que s'ha escrit anomenara a algú.
Després de sopar, que he tornat a llegir els correus, m'he donat compte que el de la "M" ERA JO.
Peró, si, jo quasi no em recorde. Però, ull, este torna, li agrada i li va la marxa.
Procuraré que si ve, portar-lo alguns llocs on he estat estos mesos, i crec que el puc calmar, o en tot cas ho facturem a Pernanbuco.

Una besa,

Vicent

soc Vicent Ibañez, ha dit...

He rebut el següent missatge:

Teresa Mas ha dit:

Hola Vicent,

La misma distancia que separa, a vezes aproxima.
Tantos años con raros contactos y ahora tu me presentas una "linea directa" hacia Benissa!
Me encanta que uses el nombre Xest, me hace recordar a mi padre que tenia mucho orgullo del apodo. Me encanta también que uses delacosteretadelconvent pues alli siento mis raizes españolas.

No sé si en tus estudios y lecturas sobre la enfermedad, has tenido contacto con filosofias orientales. Yo soy praticante de yoga hace unos 10 años y aunque siga vida normal, sin extravagancias, creo que la pratica me ha cambiado mucho. Y por esa vertente, veo que la enfermedad ha cambiado tu vision del mundo, ha abierto tu corazón y eso me parece fenomenal.

En nuestro mundo ocidental atual, no hay espacio para diferencias o dificultades. El mundo nos cobra que seamos siempre jovenes, activos y con salud, pero, que tipo de salud? A mi me parece que el mirar hacia adentro, aceptar y convivir con las dificultades trae una calidad de vida antes impensable!

Te deseo toda la lucidez y tranquilidad para que encuentre tu mejor camino en esta "amistad no deseada", pero que solo por poder llamarla amistad, ya la tienes conquistada.

un beso
Teresa

soc Vicent Ibañez, ha dit...

La meua contestació:

Teresa.

Gracias por tu comentario, mas bien carta.
Hace un rato, comentaba con nuestra prima Mª José, que esta en Madrid como tu sabes, que gran herramienta es internet, si se usa bien.
Tu y yo, mas de una hora hablando? nunca.
Mira ahora.
Es verdad que las relaciones, sin el cara a cara, son mas fáciles, sera que somos unos cobardicas y tenemos temor a que vean en nuestros ojos nuestras debilidades. Pero, si el otro también tiene las mismas o mas.
Bueno, sea como sea, el caso es que mantenemos un hilo, al que podríamos llamar una de las raíces del árbol plantado en Berdica, Canor o la costereta del convet y que llega hasta un país lejano Brasil.
Estoy ahora rebuscando por los archivos del ayuntamiento, para recoger algunos datos.
Voy a relatar brevemente la historia de la familia Xest, desde unos años antes del 1900 hasta hoy.
El bisabauelo Manuel Mas Morales, fue, en varias ocasiones alcalde de Benissa, fue depositario de caudales del Ayuntamiento y presidente de la junta de obras de nuestra extraordinaria iglesia.
Y más, como nuestro apellido.
Bueno, ya iras sabiendo.
Un beso

Vicent

soc Vicent Ibañez, ha dit...

Mª José Mas Ivars me ha llamado por teléfono.

Gracias Mª José por tu llamada. Siempre me alegra hablar con vosotros. Ya ves, el internet y jo hemos montado una revolución.
Tenemos conocimiento del resto de la familia gracias a este instrumento, que para bien o para mal, creo que ha cambiado la vida a todo el mundo.
Gracias por tus palabras y sígueme que creo te vas a divertir. Bueno eso sera pretencioso, viniendo de alguien tan
serioso como yo.

Bueno, no seguimos.
Un Beso

Vicent

Marisa ha dit...

Acabo de descubrir tu blog y me parece impresionante lo q cuentas, y sobre todo la forma en la q lo cuentas, con los pies en la tierra y sin ningún tipo de dramatismo.
Gracias por compartir esta experiencia vital con todos nosotros, y por invitarnos a reflexionar.

Marisa

soc Vicent Ibañez, ha dit...

Mª Teresa Mas, mi prima, me llamo ayer. Hablamos largo y tendido. Creo que nos juntamos dos que no nos gusta nada hablar. Agradezco tus comentarios y tus animos, siempre he tenido a mis primos Mas Ivars un aprecio especial. Ese aprecio nace de nuestra sangre Xest y de nuestro caracter, fuerte, pero que es una tapadera, somos como los demas. No no podemos compararnos. Mi madre dice que despues de nosotros rompieron el molde. Yo se que estais siempre ahi. Gracias Mariate.

soc Vicent Ibañez, ha dit...

Marisa, leyendo estos dias a Luis Rojas Marcos, catedratico de psiquiatria, el ultimo libro que se titula "Superar la adversidad", he descubierto que voy por buen camino. Pues no me lo voy a dejar. Gracias por tu comentario, Marisa.