L´EP i JO. Diari de una amistad no desitjada.: VEINTIUNO.- L´ EP I JO. Reunió d´amics VII

L´ EP i JO. Diari d´una amistad no desitjada.

L´autor d´este diari soc jo, Vicent Ibañez i Mas ( Vicent Marro i Xest ) de Benissa, i afectat per l´Infermetat de Parkinson.
Faré açò perquè sóc un exhibicionista?.
No, crec que l'entreteniment intel•lectual, i el plaer de fer el que a mi m'agrada, llegir, escriure, serà una teràpia per a lluitar, o millor, per a conviure amb l'Infermetat de Parkinson, i que d'ara en avant direm EP.
Vos convide a seguir-me en el meu recorregut vital.
Intentaré ser, amè, practic i veraç.
No seré lacrimogen i morbós.
Pretenc oferir un espai de reflexió seriós, la qual cosa no vol dir, que no vaja a posar tot el meu interès per a fer passar una bona estona als meus seguidors.
Qualsevol critica serà agraïda.
Que vos divertiu.
(Per a la lectura d'este Diari, és tindrà en compte que cada entrada és un capitul, i que les mateixes estan ordenades d'antiga a l'actual, sent l'actual la primera que és visualitza).

dilluns, 14 de maig del 2012

VEINTIUNO.- L´ EP I JO. Reunió d´amics VII – Grup Apropa´t.

12 maig 2012. Port de Catarroja. València.

No va ser molt difícil posar d'acord als vuit, no. La tímida proposta de Vicente Santonja en l'última reunió, la VI, es va tramitar per la via d'urgència.

La concentració general es va acordar fora a la pastisseria de Tomas. Bé, de Tomas no és, aquesta davant de la casa de Tomas. I així va ser. Bé, amb algun retard per part d'algun.Els retards i faltes de puntualitat són patents en moltes ocasions. La nostra lentitud o estat off - on, condiciona i pot arribés incomodar els que estan a prop nostre.

Nosaltres entenem aquests i altres estats, per això, no hi ha res a retreure.

El port de Catarroja és un canal per omplir els camps d'arròs, pel qual transiten les barques que pesquen, realitzen passejos o competeixen en el llac. A la punta del canal es troba l'embarcador, amb molta activitat a aquelles hores del matí. Vaig arribar amb suficient antelació com per poder observar l'activitat de la fauna del canal.

Veig als paisans que estan preparant la barca amb vela llatina. Avui tenen competició. Tenim doncs, espectacle.

Quan apareixen els set, m'alegro, i pressento que serà un dia fabulós.

Pepe s'ha encarregat que Nico estigui amb la seva barca a punt. I ve proveït de pa, truita de patates, all oli, moixama, melva, tomàquet, cervesa, coca-cola, plats, gots ... cafè ... de tot. Enmig de l'Albufera, amb una tranquil · litat i quietud impressionant, Nico vara la barca lligant a una canya clavada en el fang de la llacuna. Donem bon compte de l'oferta gastronòmica de l'expert. Un luxe que pocs es donen, però que, ves per on, jo estic gaudint sense haver-ho imaginat mai.

Quan pujàvem a la barca, jo vaig ser l'últim. No, Nico va ser l'últim. Jo anava darrere de Víctor. No hi havia observat abans que portava una guitarra, no es va fer evident perquè la portava a la funda i jo de guitarres més aviat entenc poc.

I la guitarra i Víctor van ser la sensació del dia. Ordenades alfabèticament i gairebé com si fos el You Tube, tenia la cançó que li anem demanant. Rasgueando la guitarra i entonant cançons, més o menys conegudes, per a uns cinquantons que ja fa temps que no assagen. Cada un va recordar el seu recent temps passat, i cada un va participar en aquella cançó que ara i llavors li va provocar sentiments, desitjos i tendreses gairebé oblidades.