Pàgines de L´EP i JO. Diari de una amistad no desitjada.

MES DE 100 MOTIUS PER A ESTAR VIUS

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

L´ EP i JO. Diari d´una amistad no desitjada.

L´autor d´este diari soc jo, Vicent Ibañez i Mas ( Vicent Marro i Xest ) de Benissa, i afectat per l´Infermetat de Parkinson.
Faré açò perquè sóc un exhibicionista?.

No, crec que l'entreteniment intel•lectual, i el plaer de fer el que a mi m'agrada, llegir, escriure, serà una teràpia per a lluitar, o millor, per a conviure amb l'Infermetat de Parkinson, i que d'ara en avant direm EP.
Vos convide a seguir-me en el meu recorregut vital.
Intentaré ser, amè, practic i veraç.
No seré lacrimogen i morbós.
Pretenc oferir un espai de reflexió seriós, la qual cosa no vol dir, que no vaja a posar tot el meu interès per a fer passar una bona estona als meus seguidors.
Qualsevol critica serà agraïda.
Que vos divertiu.
(Per a la lectura d'este Diari, és tindrà en compte que cada entrada és un capitul, i que les mateixes estan ordenades d'antiga a l'actual, sent l'actual la primera que és visualitza).




dilluns, 8 de juny de 2015

TRENTA NOU .- L´EP i JO. Una historia amb Parkinson.

El viatge a l'infern d'Adrián Hernández

La increïble i sorprenent història del poderós expresident de Comcel que va acabar vivint en la pobresa.
· 


Com a president de Comcel, a Adrián Hernández li va correspondre engegar l'operació tecnològica més avançada en el seu moment en les telecomunicacions colombianes, la telefonia 3G. Foto: Guillermo Torres


En la nit del 31 de gener de 2008, Adrián Hernández destapava una botella de Jack Daniel's, la seua beguda favorita, mentre despatxava un banquet pantagruélic que va ordenar al restaurant del seu amic Harry Sasson i celebrava amb el cercle més íntim el que havia ocorregut poques hores abans. Comcel, la companyia de la qual ell era president, va engegar aqueix dia l'operació tecnològica més avançada en el seu moment en les telecomunicacions colombianes, la telefonia 3G, i ell s'havia encarregat d'anunciar-ho al país. Va ser l'hora de major glòria en la carrera reeixida d'un home d'origen humil que va començar com a obrer i va arribar a ser un dels generals més destacats en les tropes de l'home més ric del món, Carlos Slim. Estava al capdavant de la segona empresa privada més gran de Colòmbia, que facturava prop de 6 bilions de pesos a l'any i era l'anunciant més gran del país. Tenia 23 milions de clients, més del 60 per cent del mercat.

Gràcies al seu enginy, habilitat per als negocis i la seua visió, Adrián Hernández, en qüestió d'uns pocs anys, va convertir a Comcel en la segona empresa més poderosa de Colòmbia (després de Ecopetrol), era un dels executius millor pagats i podia parlar amb el president de la República quan volia. La seua afició pel whisky, els perfums, les dones i els hotels de luxe era la recompensa justa per a tants anys de dura batalla contra les adversitats que el seu origen humil havia posat en el camí. Gens feia pensar, aquella nit de celebració en el nord de Bogotà, que dies tan foscos i sòrdids li esperaven més endavant, i que acabaria amb una fulla d'afaitar en la mà, llest per a tallar-se les venes en una pensió del carrer 26.

L'executiu que va massificar la telefonia mòbil, que va portar telèfons cel·lulars fins a remots racons on mai havia arribat el telèfon fix, que li va ajudar al multimilionari Slim a construir el seu imperi global i que col·leccionava rellotges Rolex va acabar demanant diners per a menjar, prostrat per una terrible malaltia i oblidat per sempre pels seus amics i família. Com va poder ocórrer tot allò?


El mexicà Adrián Hernández va nàixer en Delícies, en l'estat de Chihuahua, on es menja carn seca i es preparen els burritos més prestigiosos de tot Mèxic. Fill d'un obrer i nét d'un soldat que va combatre al costat de Pancho Vila, Adrián va créixer en la pobresa i en ella va forjar el seu olfacte per als negocis. De xiquet aconseguia joguets vells, els pintava i col·locava en el centre de cèrcols de filferro, i cobrava als seus amics per disparar-los pilotes de drap per a derrocar-los. “Als vuit anys jo era l'únic xiquet amb crèdit en la tenda del barri”, recorda. Venia paletes, llogava revistes de còmics i ajudava al seu pare en la construcció; i damunt obtenia les millors notes en l'escola. I així com abrigava des de llavors somnis de negocis i prosperitat, hi havia espai també en el seu cap per a llegir, des de l'Odissea i El principito, fins a les biografies de Napoléon, Tito i Stalin, de la saviesa estratègica de les quals va esprémer lliçons que li serien útils anys després.

Sense abandonar el treball en la construcció, al costat del seu pare, Adrián va ser a la Universitat Autònoma de Chihuahua i es va graduar com a comptador públic i a partir d'allí tot va començar a anar millor. Va obtenir ocupació en una empresa local, el primer en el qual no havia de veure-li-les amb ciment, rajoles i subjectes rudes i pendencieros. Després va treballar com a professional independent, portant la comptabilitat de petites empreses, fins que algú li va obrir una porta que ho portaria lluny. Va ser reclutat per a treballar en l'àrea administrativa d'una companyia amb prou faenes en bolquers, Telcel, quan Carlos Slim feia els pinitos en el negoci que ho convertiria anys després en el número u de la llista Forbes. Allí estava destinat a romandre tranquil en el seu petit escriptori de l'àrea administrativa, però Adrián podia fer més que açò; i ho va fer.

L'oportunitat va arribar quan, per raons accidentals, ni el seu cap ni el cap del seu cap van poder atendre una cita amb els directius de més alt nivell, i el jove Hernández es va veure assegut en una enorme sala de juntes, envoltat de yuppies que havien estudiat en Stanford i Harvard, vestien Armani i empestaven a arrogància. Era inevitable sentir-se un ‘aneguet lleig’ enmig de tants dandis, però en aqueix punt es va veure qui era Adrián Hernández. Va estar en desacord amb quasi tot i va expressar les seues opinions sense titubejar. La seua franquesa valenta, les seues idees audaces i la seua irreverència van cridar l'atenció del senyor de bigoti que presidia la reunió, el gran Carlos Slim, qui ho va trobar ideal per a obrir trocha en els seus plans d'expansió pel continent. I ho va enviar a Guatemala, a dirigir la primera operació d'Amèrica Mòbil per fora de territori mexicà. A Guatemala va fer meravelles amb pocs recursos, perquè està en l'ADN de Slim invertir poc i guanyar bastant. I va mostrar a Amèrica Mòbil que era factible conquistar les telecomunicacions llatinoamericanes.

A l'octubre de 2001 va arribar a Bogotà, per a fer-se càrrec de la recentment adquirida Comcel, que Amèrica Mòbil va comprar a Bell Canada. Va rebre una empresa amb nombres en roig i amb una penetració del mercat del 6 per cent, i en pocs anys la va convertir en l'operador dominant, en la segona empresa més gran de Colòmbia per rendibilitat i en la companyia emblemàtica de les comunicacions cel·lulars en el país. Per a aconseguir-ho va haver de pràcticament reinventar l'empresa; va implementar processos, va modernitzar infraestructures, revolcá les pràctiques corporatives i, especialment, va construir una xarxa de distribuïdors poderosa que li va ajudar en la vertiginosa expansió en el mercat colombià.

La caiguda

Després de dues dècades i mitjana en les files de Slim, Adrián Hernández, que sempre es va reconèixer com un ‘aneguet negre’, per raça i origen social, havia arribat lluny i tenia per sota seu a diversos ‘aneguetos grocs’ com ell crida a executius de nissaga i cognom. Tants anys de fèrria carrera per l'ascens li havien deixat alguns enemics poderosos i quan gaudia dels plaers de l'èxit i li embriagava el poder, li va arribar la seua hora. El 24 d'agost de 2009 se li va notificar el seu acomiadament d'Amèrica Mòbil. Unes hores abans havia esclatat un escàndol mediàtic, en el qual se li va involucrar amb operacions de negocis que afectaven a la companyia.

La xarxa de distribuïdors que ell va promoure i que va ser l'espasa més poderosa per al creixement de Comcel, es va convertir en el seu taló d'Aquil·les. Li van acusar de beneficiar-se d'ella, encara que ell insisteix que li van cobrar no haver manejat als distribuïdors com l'empresa volia. Va tenir fortes contradiccions amb Daniel *Hajj, gens menys que president d'Amèrica Mòbil i gendre de Carlos Slim, i aqueix dia es va veure davant dues alternatives: barallar contra la família més poderosa del planeta o acceptar una atractiva proposta de liquidació i fer-se a un costat.

Va optar pel segon. Mastegant el dur colp, va tractar de sanar l'orgull ferit i va emprendre amb la seua esposa un viatge al voltant del món, mentre passava el període de quatre anys en què no podria tornar al sector de telecomunicacions, segons l'acord de retir que havia signat. Fins que un matí, desdejunant en el Ritz a París, va notar aqueix tremolor en les seues dues mans i una rigidesa inusual en la cama dreta. El deliciós hotel Ritz li va servir en la taula el primer anunci que les seues vertaderes desgràcies en la vida estaven amb prou faenes per començar.

El párkinson ho va prostrar en llit per any i mitj. Els diners es va acabar, l'esposa i els fills ho van abandonar, els amics que descorchaven amb ell botelles de vi en les festes li van donar l'esquena i la seua vida va donar un gir espectacular cap a la pobresa i la ruïna moral. El pes de les seues constants infidelitats, que l'esposa va suportar amb estoïcisme per anys, va fer que el matrimoni col·lapsara. Un acord de divorci li va arrancar el poc que li quedava i ell, sumit en la depressió, no va voler barallar. L'home que es faixava amb qualsevol en els carrers de Delícies en els seus anys d'adolescència; el mateix que va acceptar sense titubejar qualsevol repte de negocis que Carlos Slim li va encarregar; el que mai va plorar ni es va queixar, ni tan sols quan rebia algun càstig en la infantesa, ja no tenia forces per a combatre.

Va passar tancat en la seua habitació el període més dur del párkinson, encara sota el mateix sostre amb la seua esposa i fills, però sotmès, segons recorda, a un vertader ‘*matoneo’ familiar. Li van llevar els seus comptes bancaris, ningú li dirigia la paraula i els seus dies transcorrien en silenci enfront del televisor. L'esposa va ser implacable; va vendre la seua col·lecció de corbates i un dia li va demanar que abandonara la casa.

Va dormir on va poder, va passejar de lloc en lloc i va conèixer personalment la ingratitut humana. Un antic company de treball, a qui Adrián li va cedir anys arrere el seu bo nadalenc per a ajudar-li a pagar una costosa cirurgia, es va negar a tendir-li la mà.

Va obstinar els seus rellotges de luxe i els seus pals de golf, però tot allò amb prou faenes li va permetre mantenir-se uns quants mesos i va acabar vivint en una molt modesta pensió en un barri pobre de Bogotà fins a veure's en la penosa necessitat de demanar diners per a menjar. Adrián Hernández caminava molt difícilment recolzat en un bastó, el cos tremolós i la butxaca absolutament buida. La majoria dels seus amics es negaven a rebre-ho mentre els distribuïdors de telèfons mòbils que ell va ajudar a enriquir amb les franquícies de Comcel es van fer els de els ulls grossos. Sense família ni quasi amics, Adrián enyorava els dies en Delícies, quan corria després d'una pilota de goma i caçava chapulines, i s'asseia a la taula amb els seus germans en la nit.

La salvació

La vida no tenia sentit. En l'últim any van morir dos dels seus éssers més volguts; el seu pare i la seua germana, les absències de la qual solament sumaven més dolor a la tragèdia que carrega damunt des de la mort d'un dels seus fills en un accident de trànsit. No hi havia manera de tornar i el cos demanava a crits un descans definitiu. I Adrián va decidir llavors posar-li fi a la seua aventura en aquest planeta. Va aconseguir una navalla i es va asseure en la dutxa, llest per a fer la seua moguda més tràgica. Però, com a bon sibarita, va decidir donar-li una última oportunitat al seu esperit apassionat. I en la nit d'aquell dia li va ser enviada la salvació: amb 54 anys, molt malalt i molt pobre, hi havia poques possibilitats que una dona jove i sexy es fixara en ell. Però, com a tantes altres coses sorprenents, va ocórrer. Una dona que es va travessar en el seu camí ho va enamorar perdudament i li va retornar les ganes de viure. Algú s'havia acordat d'ell i li enviava benediccions increïbles. Un vell conegut li va encarregar un treball de cabildeo per uns quants pesos, i algú més li va ajudar amb alguna altra cosa. I així petites portes van començar a obrir-se d'una manera miraculosa, fins que, per a donar-li un final feliç a la seua història, va ser informat que unes velles accions que havia adquirit amb els diners de la liquidació que va rebre en eixir de Comcel estaven disponibles finalment, després de moltes traves legals ajeno a la seua voluntat.


El párkinson està més o menys baix control, però els medicaments li van causar un sobrepès excepcional. Va arribar a pesar 150 quilos, camina i respira amb summa dificultat, recolzat en un bastó i viu encara molt modestament. Té plans de empreniments xicotets –gens en telecomunicacions, per descomptat–, i vol una nova família al costat de la dona que adora. “Sóc una persona que es va equivocar, algú que va errar el camí; però vaig trobar després la felicitat en les coses senzilles”, sosté. Ja no enyora les seues nits en el Ritz, ni els seus rellotges; ni vol viure en el nord de Bogotà. Està convençut que Déu li va donar una segona oportunitat i no pensa fer-la malbé. L'home que va creure que la felicitat estava en la fortuna, en la fama i en les festes amb molt whisky planeja avui viure en una petita casa de camp, i preparar bon menjar els diumenges per a reunir a la seua família. Avui és un home renovat. “El meu concepte de grandesa i felicitat ha canviat. Tenir coneixement de negocis no em fa gran. Tenir diners no em fa gran. Ara vull tenir una bona relació amb Déu, una relació forta amb la meua parella i portar una vida senzilla”, diu Adrián Hernández. Sens dubte, s'ix sent un altre, després de semblant odissea.



PUBLICACIONS SETMANA S.A.