CUART - L´EP i JO.- El començament de l'activitat.

Com apuntava en la meua entrada anterior, hui ha sigut el dia en què m'he desplaçat a València. Per primera vegada viatge ha sigut en dos mitjans de transport. Cotxe fins a Xeraco i des d'allí a l'estació del carrer Xàtiva, en el tren de rodalies. Crec que eixe serà l'enllaç que aprofite, ja que és còmode i a on he d'anar, fent un passeig no m'ira res mal.

En l'Associació Parkinson València, m'ha rebut la psicòloga, com sempre sóc un negat per a recordar noms, si, s'anomena Conchi. Ho se ara, perquè he trobat l'anotació entre els papers.


L'Associació Parkinson València és una entitat sense ànim de lucre i forma part de la Federació Espanyola de Parkinson, qui defèn els drets de les persones afectades de Parkinson a nivell nacional. Té el seu local social en el carrer Chiva, 10 - bjo., atenció amb passarsen, cal fixar-se i no anar com vaig jo, fet una fletxa, i quan arribe al final del carrer és quan em done compte que m'he passat tres carrers. Pues mira questa va el dia bo, menuda calitja! Quina vergonya!.

Em fa passar a un despatx on, hi a una gran taula redona, comença-la entrevista. M'explica que l'entitat porta des de l'any 1987 atenent les demandes sociosanitàries d'afectats de Parkinson i els seus familiars, lluitant en favor de la seua integració social i actua de suport per a la persona afectada i la seua família.


M'informa d'activitats i programes que em poden interessar. Que m'ho pense. Val, ja ho tinc pensat.


Com porte el pc, estic u estona allí, i veig passar afectats que van a la sala del fons, estan fent exercici i altres a qui el fisioterapeuta va cridant,

Al meu costat esta assentat un senyor, si ja major, els jóvens que havien eren infermers o companyia dels afectats, este, li demana a la infermera un Trankimazin de 10 mg., li contesten que al lli només tenen medicaments per al Parkinson. Ell se'l pren quan es troba agitat. Jo, que quan m'agite, trac bromera, porte en el pastiller una pastilla de la marca que demana. Ja estem. Això de pastillero em recorda que el meu cosí Àngel de "La Tella", l'altre dia me'l va dir, a causa d'un comentari meu.

A veure si acabe la història del senyor que estava al meu costat.

Li oferisc la meua pastilla, però en un primer moment la rebutja, la vol de 10 mg. Supose que l'addicció va tòrcer la seua voluntat i es conforma amb els 5 mg oferits. Ja veieu, el tracte, com si fóra de tripijoc.


Com la visita amb el dr. Burguera la tinc a les cinc, i he acabat molt prompte, em distrac un estona en el carrer Xàtiva. Gens satisfactori. La medicació m'esta jugant unes dolentes passades

Amb el dr Burguera, el tracte va sent mes familiar. No així al principi, cosa que jo sempre ho atribuïsc al meu careto seriós.

M'alegra un comentari seu. Diu que fa uns dies es va recordar de mi.

Interessant.

Parlem, valora la situació, i conclou que cal abaixar la medicació.

Recepta i fins prompte. Si vull alguna cosa que el cride i, si és necessari, té la casa d'estiu en La Fustera, que va ser de son pare, d. Juan Burguera.

I amb al tren de rodalies fins Xeraco.

I em ve al cap, la cançó de Joaquim Sabina que diu que " torejava als trens amb el bossa de mà, tenia les mitges negres i que estava com un tren de rodalies". Per allo de que "esta com un tren", cosa que no entenc, sera perque el tren es llarc y la dona que li diuen eixo es alta y templa. Bo, quina manera de cavilejar. Deixa, deixa ...

TERCER - L´EP i JO.- Dr. House.

Dr. House, com estem?

Eixe va ser la salutació que durant més d'un any em va dedicar Manolo Bigot, al matí, quan jo arribava al treball.
Jo anava coix. Abans per a anar algun lloc, agafava carrer-illa, i em posava a un galop lleuger.
Don preses?. Don nerviós?.
Abans de l'estiu de 2005, es van complir dos dels somnis mes volguts pels meus.

El primer el de Sari. Una nova cuina, lluminosa, ampla, on a més de fer els seues magnífics menjars i no menys magnífics postres, tinguérem una taula prou gran, on assentar-nos nosaltres i els que pogueren visitar-nos, per a menjar i fer la tertúlia si es tercerejava.

El segon, el de María José i l´Artur. La piscina era un martellet cada estiu. Doncs bé, fent malabars econòmics, i clar, no desagradant-me res a mi, mes al contrari, agradant-me un muntó, comencem a primers de març l'obra.

Els que em coneixen saben que no se fer les coses a mitges. M'implique al cent per cent, i això pot estar bé i pot estar malament.
I en esta obra, com no, cada vesprada i fins a les tantes, em dedicava a organitzar, netejar, arreplegar, i jo que se quantes coses mes, a fi que quan vingueren els obrers l'endemà, una part del treball estiguera fet.
Durant eixes setmanes, em vaig divertir, el disseny de l'espai que ocuparia la piscina, i la nova ubicació de l'entrada, les jardineres …, la coordinació, obrers., llanterner, electricista i manyà.
Que subidon.

La veritat és que el disseny i la visualització de les idees que bullen en el meu cap, em produïxen ,inclús hui, una gran satisfacció. I com no, molt mes, poder-les dur a terme, poder fer realitat el que ja he vist abans en els ulls tancats.
L'obra s'acaba, aproximadament, a primers de maig.

Un dia, vaig sentir que alguna cosa dins meu es trencava. Va ser una sensació. Res de dolor o un altre símptoma. Va ser com la ruptura d'una corda que estava tensada. Si eixe seria l'exemple . Una corda molt tensada, que sense motiu, trenca i es produïx un, me'n vaig, torne, me'n vaig, torne. Si, com una onada en l'arena de la platja.

Els viatges a Benigembla o Benidoleig, o de volta a ma casa, es van tornar un xicotet calvari. Els nostres viatges periòdics a Lleida, on els nostres amics Núria i Josep, ens esperen per a fer un viatge a qualsevol punt de la geografia de Lleida, en especial al pirineus de Lleida, eren un martiri.
Qualsevol viatge, era per a mi una tortura. No trobava la posició al asseient del cotxe. Mira com ens tornem. Jo que era capaç de fer 1.000 kts. en un dia, per les carreteres de l'Espanya dels anys 70 i 80.

Al principi, quan abaixava del cotxe, la meua cama esquerra em molestava un poc, conforme va anar passant el temps, el dolor era permanent, un dolor en l'articulació del maluc-cama i un soroll estrany en el genoll.
Hospital de La Pedrera, traumatòleg, radiografia, i torna a començar.
Infiltracions de cortisona.
Crec que, es van esgotar totes les opcions, per la qual cosa, una frase recordada després, y que en aquell moment va ser. “No hi ha res motor en els símptomes, seguix amb el tractament, però haurem d'anar pensant que l'assumpte té a veure amb alguna cosa neurològica.
I per a res s'equivocava.
i no s'equivocava, després de no se quantes visites, proves i tractament, va trobar un altra explicació.

I durant tot eixe temps, el ¡Dr. House, com estem?!, va ser la salutació que Manolo Bigot em va dedicar, cada dia, quant jo arribava al treball.

SEGON - L´EP i JO.- Sobre la visita a l'Asocion Parkinson València i al dr. Juan Andres Burguera.

Com apuntava en la meua entrada anterior, hui ha sigut el dia en què m'he desplaçat a València. Per primera vegada viatge ha sigut en dos mitjans de transport. Cotxe fins a Xeraco i des d'allí a l'estació del carrer Xàtiva, en el tren de rodalies. Crec que eixe serà l'enllaç que aprofite, ja que és còmode i a on he d'anar, fent un passeig no m'ira res mal.

En l'Associació Parkinson València, m'ha rebut la psicòloga, com sempre sóc un negat per a recordar noms, si, s'anomena Conchi. Ho se ara, perquè he trobat l'anotació entre els papers.

L'Associació Parkinson València és una entitat sense ànim de lucre i forma part de la Federació Espanyola de Parkinson, qui defèn els drets de les persones afectades de Parkinson a nivell nacional. Té el seu local social en el carrer Chiva, 10 - bjo., atenció amb passarsen, cal fixar-se i no anar com vaig jo, fet una fletxa, i quan arribe al final del carrer és quan em done compte que m'he passat tres carrers. Pues mira questa va el dia bo, menuda calitja! Quina vergonya!.

Em fa passar a un despatx on, hi a una gran taula redona, comença-la entrevista. M'explica que l'entitat porta des de l'any 1987 atenent les demandes sociosanitàries d'afectats de Parkinson i els seus familiars, lluitant en favor de la seua integració social i actua de suport per a la persona afectada i la seua família.

M'informa d'activitats i programes que em poden interessar. Que m'ho pense. Val, ja ho tinc pensat.

Com porte el pc, estic u estona allí, i veig passar afectats que van a la sala del fons, estan fent exercici i altres a qui el fisioterapeuta va cridant,

Al meu costat esta assentat un senyor, si ja major, els jóvens que havien eren infermers o companyia dels afectats, este, li demana a la infermera un Trankimazin de 10 mg., li contesten que al lli només tenen medicaments per al Parkinson. Ell se'l pren quan es troba agitat. Jo, que quan m'agite, trac bromera, porte en el pastiller una pastilla de la marca que demana. Ja estem. Això de pastillero em recorda que el meu cosí Àngel de "La Tella", l'altre dia me'l va dir, a causa d'un comentari meu.

A veure si acabe la història del senyor que estava al meu costat.

Li oferisc la meua pastilla, però en un primer moment la rebutja, la vol de 10 mg. Supose que l'addicció va tòrcer la seua voluntat i es conforma amb els 5 mg oferits. Ja veieu, el tracte, com si fóra de tripijoc.

Com la visita amb el dr. Burguera la tinc a les cinc, i he acabat molt prompte, em distrac un estona en el carrer Xàtiva. Gens satisfactori. La medicació m'esta jugant unes dolentes passades
Amb el dr Burguera, el tracte va sent mes familiar. No així al principi, cosa que jo sempre ho atribuïsc al meu careto seriós.

M'alegra un comentari seu. Diu que fa uns dies es va recordar de mi.

Interessant.

Parlem, valora la situació, i conclou que cal abaixar la medicació.

Recepta i fins prompte. Si vull alguna cosa que el cride i, si és necessari, té la casa d'estiu en La Fustera, que va ser de son pare, d. Juan Burguera.


I amb al tren de rodalies fins Xeraco.

I em ve al cap, la cançó de Joaquim Sabina que diu que " torejava als trens amb el bossa de mà, tenia les mitges negres i que estava com un tren de rodalies". Per allo de que "esta com un tren", cosa que no entenc, sera perque el tren es llarc y la dona que li diuen eixo es alta y templa. Bo, quina manera de cavilejar. Deixa, deixa ...

PRIMER. - L´EP i JO.- Per a començar i com a declaració d'intencions.

Quan el dia 5 de desembre del 2007, la dra. Roig, després d'estudiar els resultats de les proves que havia demanat, em va dir, la meua filla era present, que el seu diagnostic era que tènia la malaltia de Parkinson l´EP, eixe dia va canviar la meua vida.
Jo no havia estat mai malalt, tot en la vida m'havia eixit redó, i no pels meus mèrits, no, perquè la vida és així, ara o se. És possible que jo creguera que em mereixia tindre sort en la vida, que mai es torcera el camí, i la bona estrela brillara sempre. Perquè no, el camí de la vida pot ser recte i sense clots, però, també, amb corbes, clots i precipicis.
Al principi, apart de la meua dona i els meus fills, ningú va tindre coneixement exacte del diagnostic, més que ocultar, la intenció era que no arribaren a sabedors els meus pares.
Crec que el proces d'acceptació del fet, va ser curt. Que remei, no?.
Des de ja fa algun temps, he mostrat cert interès a escriure, i estic amb la història de l'aigua potable a Benissa.
L'invent Internet, ha revolucionat moltes coses, però, en el meu cas s'ha produït una reacció, en la què, acapare moltes de les ofertes que allí s'exposen. Facebook, Youtube, Booger, Picassa, Pinacle, etc.
Tot açò m'ha portat a estar concentrat en una altra cosa, que no siga la malaltia o el treball, un altra de les meues obsessions.
En resumen i crec que seria la frase, no posar-me a "rascar-me al melic" i omplir el meu temps lliure, fent allò que mes m'agrada, i si voleu, podeu dir que, tan recent, i ja pot ser que tinga tan clar que és el que és açò el que mes li agrada.
Podem fer una aposta, i ho aneu a veure.
Escriuré esta experiència vital, en primera persona.
Res de sol·licitar a ningú que em tinga compassió. Res lacrimogen.
Vull comptar el que visc, però vull fer-ho divertit, amè, veraç, creïble i "exportable". Si, exportable, traduïsc: que puga ser aprofitada la meua experiència per altres que passen per una situació semblant.
Bo. Com a introducció, crec que ja val, perquè, fer-me pesat és lo ultim que desitge.
Intentaré fer les entrades curtes, però intenses i amenes.
Si voleu seguir-me. Avant.