Bon dia Dr. House.
Ja estem. Bon dia, bon dia. Bon dia si que fa, però tal com vaig, no se, no se.
Segurament a Benissa i Calp tots recordarem el dia del Pilar de l'any 2007.
Jo també em recorde d'eixe dia.
A mitjan vesprada del dia del Pilar, sona en el meu telèfon una de les múltiples alarmes que sonen cada dia.
“Deposit de Benimarco. Alarma de nivell mínim”.
Eixa si que és una alarma. És una alarma com per a arrancar a córrer.
La nit del 12 al 13 va ser una nit infernal.
Era una temeritat transitar. Desistim a buscar el motiu de l'alarma.
No hi havia llum. Plovia sense misericòrdia. Tallem l'aigua.
El matí del 13, inclús abans de l´alba, anem descobrint el desastre.
No es pot arribar a cap punt de la zona Fanadix. Les principals vies estan tallades per despreniments. Totes les maquines que s'han pogut contractar estan treballant. Els camions, l'un darrere de l'altre, depositen en el descampat annex al col·legi Manuel Bru, tot el fang i la terra caldosa que es va retirant.
Quan podem accedir a la zona de la partida de Pedramala, trobem el motiu. Junt amb la casa de la comtessa de Turenne, s'ha produït un gran despreniment, i en l'arrossegament les pedres han colpejat la canonada, provocant la ruptura d´esta conducció principal.
Per a accedir a l'avaria es necessita tindre algun curset previ d'escalada, és quasi impossible arribar al punt de l'avaria. Esvarant, de qualsevol manera arriben els de la brigada d'aigües i comencen a preparar el terreny per a reparar.
José Maria Serna, regidor d'aigües, s'interessa per li situació, intenta accedir al punt que es troba l'avaria. No ho aconseguix.
Jo que en estos casos m'agrada estar a un dels costats de la rasa, avaria, problema o el que siga, en este cas, no em puc acostar.
Puge, baixe i puge, i torne a baixar el camí d'accés a la casa, també té dos punts en què esta tallat per sengles despreniments.
En una de les pujades, el meu braç esquerre, violentament, comença unes sacsades. La meua mà esquerra i el braç pareixen haver rebut una descàrrega elèctrica. No se com serà una descàrrega elèctrica, però com és un símil molt recorregut, es per aixo, perquè jo també ho aprofite.
Em mire i em remire. Què em passa en esta mà?. Em tremola i els dits, els dits no els puc moure amb la facilitat, amb la que moc els de la dreta.
Dies abans, en la revisió anual que realitza la Mútua que l'Ajuntament té concertada, li vaig dir a la doctora que em va atendre, que havia notat una certa malaptesa en les meues mans i lentitud de moviments, a banda de la coixera que no millorava, després de diverses sessions de corticoides.
Diagnostique: Hipocondria
Que lluny va tirar el dard. Quasi li dóna a algú que passava.
El dia 15 d'octubre ja no puc mes. Estic amb un atac d'ansietat, que controle no se com, que ni a casa ni en el treball, nota ningú res. Bo, és possible que algú ho notara, però res estrany, sent com sóc, un pur coet borratxo.
_______________________________________________
Era molt jove, i el que menys necessitava jo era que una cria i a més sud-americana, em reconeguera. (no tinc res en contra dels sud-americà, permítiu-me que flaquejara de les meues conviccions). Els meus ànims no estaven per a experiments.
Martha de la Trinidad Escobar Lovera, era xicoteta, amb els trets que distingixen els nostres germans del continent americà. Portava al coll un mocador que em va recordar a què porten per falles, nugat en el cap, els fallers o la gent que li abellix.
Vaig arribar al Centre de Salut de Xabia, en un estat d'agitació i ansietat, que vaig pensar que l'infart devia estar prop. Entrada en urgències i atenció immediata. Martha professional, em deixa parlar, i quan acabe la meua inconnexa i balbuç explicació, comença a formular preguntes, de les que alguna em produïx un plus d'inseguretat, el qual es sumava al què jo tènia de la seua joventut.
Deixa constància en el meu historial medic l'assumpte que estem tractant en la visita i prepara el volant perquè vaja, com més prompte millor, a la consulta de neurologia.
Sorprenentment, em donen el torn per a dins de huit dies.
____________________________________________
La neuròloga Yolanda María Panblanco Bataller, atenia el dia que vaig ser a la cita de neurologia. Substituïa a la Dr. Silvia Roig, que estava de permís.
Escoltá la meua relació de símptomes:
Tremolor en braç esquerre
El dit menut sempre vol jugar i dóna botets.
La coixera que em dóna l'apel·latiu de Dr. House.
El caminar, de Marichalar. No bracejar amb l'esquerre.
Rampes a les cames.
Quan m'alce de dormir, el coixí esta amerat de la bava. Dorm com un nado. No fill no, és un símptoma.
Sent que les cames i muscles, hi ha moments que estan en tensió. Afluixe conscientment la tensió, però al cap d'un estona estem en les mateixes.
La mà esquerra està desmano-ta i els dits no van el ràpid que jo els ordene.
.........
Em diu que faça una "entrada de paseillo torero” per la sala d'espera. Em colpeja amb el martellet dels reflexos en genolls i colzes. Tancament d'ulls i toca't el nas, cinc vegades amb el dit dret i cinc amb el dit esquerre.
>Foto INFORMACIONEm palmeja els muscles per davant i per darrere.Bo, hem de fer proves per a determinar quin és la síndrome que m'afecta.
Demana una analítica completa. Una ressonància magnètica de crani i columna vertebral, també completa.
Pròxima visita, cinc de desembre, llavors es valoraran els resultats.
Amb les esperances que havia posat en esta visita, isc, desolat, amb l'anime per terra i amb el cap ple de negres presagis..
L'analítica es realitza ràpidament. Sempre ha sigut així, amb les analítiques no hem tingut mai problemes de llista d'espera o retards exagerats.
La ressonància, passen els dies i sense notícies.
Ja no puc mes. Vaig a veuré a Mª Dolores Marco, que esta en el SAIP – Servici d'Atenció i Informació al Pacient. Amb Mª Dolores, que és de Teulada, vaig coincidir fent el 4t'i 5t curs de batxillerat a Benissa, en l'antic seminari franciscà.
Molt professional, dos crides, i alejop!, torn per al diumenge a la vesprada en la Clínica Benidorm, i el lector a deduït molt bé, la clínica esta a Benidorm.
La vesprada-nit del dia vint-i-set de novembre, va ser, la pitjor de la meua vida.
Em veia tan malament, que vaig cridar el meu germà Jaume, perquè estiguera previngut.
Mes tard la Dra. Joana Noguera, de guàrdia en urgències de l'hospital de la Pedrera, catalogaria el succés com un atac de pànic i/o ansietat.
No se si va ser pànic, però tot el meu cos va començar hi ha enviar senyals, senyals que jo inclús no havia estudiat. No havia estudiat els senyals, per que no sabíem, si amb els meus estranys símptomes acabaria de mariner, copilot o xòfer d'un TIR portant taronges a Suècia.
La ressonància magnètica, com es pot imaginar, va ser un verdader suplici.
Hora i mitja de tub. La cama esquerra volent eixir.
No es moga per favor.
!Vaig fer anar el timbre. Per favor, m'ofegue!.
Senyor calme's, o haurà de tornar un altre dia.
Che, un altre dia no. No. No.
Parle amb la cama, pareix que col·laborarà. Parle amb el meu cap, este diu que farà com sempre, la seua santa voluntat.
Una altra vegada en el tub. La cama vol eixir, el cap, mostra la seua millor cara i aconseguix calmar la cama, a més de mantindre's ella, amb pensaments mes tranquils.
A tot això, ningú va vorer la tensió que jo estava suportant, perquè estava de vacacions.
I arribem al punt on toca posar les paraules escrites al començament d'este diari, ja que hem arribat al dia que la Dra. Roig té en les seues mans els resultats de l'analítica i la ressonància magnètica.
PRIMER .- L¨ EP i Jo. Diari d´una amistat no desitjada.
"Quan el dia 5 de desembre del 2007, la Dra. Roig, després d'estudiar els resultats dels anàlisi que havia demanat, em va dir, i la meua filla era present, que el seu diagnostic era que tènia la malaltia de Parkinson l´EP, eixe dia va canviar la meua vida".
