Pàgines de L´EP i JO. Diari de una amistad no desitjada.


MES DE 100 MOTIUS PER A ESTAR VIUS

L´ EP i JO. Diari d´una amistad no desitjada.

L´autor d´este diari soc jo, Vicent Ibañez i Mas ( Vicent Marro i Xest ) de Benissa, i afectat per l´Infermetat de Parkinson.
Faré açò perquè sóc un exhibicionista?.

No, crec que l'entreteniment intel•lectual, i el plaer de fer el que a mi m'agrada, llegir, escriure, serà una teràpia per a lluitar, o millor, per a conviure amb l'Infermetat de Parkinson, i que d'ara en avant direm EP.
Vos convide a seguir-me en el meu recorregut vital.
Intentaré ser, amè, practic i veraç.
No seré lacrimogen i morbós.
Pretenc oferir un espai de reflexió seriós, la qual cosa no vol dir, que no vaja a posar tot el meu interès per a fer passar una bona estona als meus seguidors.
Qualsevol critica serà agraïda.
Que vos divertiu.
(Per a la lectura d'este Diari, és tindrà en compte que cada entrada és un capitul, i que les mateixes estan ordenades d'antiga a l'actual, sent l'actual la primera que és visualitza).




dissabte, 17 de novembre del 2012

VINT-I-SIS.- L´EP i JO. Una Asociacio de Afectas de Parkinson a la Comarca de la Marina Alta

Que estem fent?

La inquietud d'afectats i familiars de la Marina Alta, i davant la falta d'un grup de suport i assessorament concret sobre la malaltia de Parkinson, amb l'ajuda de l'Ajuntament de Denia – Marina Alta Solidària – Va contactar amb l'Associació Gandia-Safor, per a obtenir la informacion necessària per a promoure un grup de recolze en la Marina Alta.

S´esta contactant i sol·licitant la col·laboració dels Neurolegs especialistes de l'Hospital de Denia, amb la finalitat de que ens ajuden a difondre la nostra inquietud.



El pròxim dia 20 a les 19.00 hores, en la Casa de Cultura de Denia, es realitzara un acte informatiu sobre “conèixer la malaltia i els recursos disponibles”.

Entenem que és molt important que es difonga aquesta notícia, doncs la Comarca manca d'aquest tipus d'ajuda per a aquesta malaltia tan peculiar.

La implicació des d'un primer moment de la família és fonamental, ja que la vida familiar es fa molt dura. La compressió i acceptació de la malaltia és un dels punts en els quals les associacions dediquen molt esforç.
Àdhuc avui, declarar que un pateix la malaltia i cercar suport, és un problema. Per açò aquesta reunió i aquest desplegament de comunicació.

Que és Parkinson?


La malaltia de Parkinson és un trastorn degeneratiu del sistema nerviós central. És alhora crònica, perquè persisteix durant un extens període de temps, i progressiva, la qual cosa significa que els seus símptomes empitjoren amb el temps arribant a ser invalidant.

La malaltia de Parkinson es produeix quan les cèl·lules nervioses, o neurones, en un àrea del cervell coneguda com a substància negra moren o es danyen. Normalment, aquestes neurones produeixen una substància química important en el cervell coneguda com a dopamina.

A qui afecta?.

La malaltia de Parkinson afecta al voltant del 50 per cent més a homes que dones,
La incidència és de l'1/1000 habitants. L'edat mitjana d'inici és de 60 anys, i la incidència augmenta significativament amb l'edat. No obstant açò, al voltant del 5 al 10 per cent de les persones amb malaltia de Parkinson té una malaltia de “inici primerenc” que comença abans dels 50 anys d'edat.

Els símptomes



Els símptomes de la malaltia sovint comencen en un costat del cos. No obstant açò, a mesura que evoluciona, la malaltia finalment afecta tots dos costats. Encara després que la malaltia involucra tots dos costats del cos, els símptomes sovint són menys greus en un costat que en l'altre.
Els símptomes primerencs són tènues i es produeixen gradualment.
Els quatre principals són:

- Tremolor,
- Rigidesa,
- Bradicinesia, o el retard i pèrdua del moviment espontani i automàtic.
- La inestabilitat postural, o deterioració de l'equilibri, fa que els pacients caiguen fàcilment.

Però a més:

Depresion
Canvis emocionals
Dificultats per a engolir i mastegar.
Canvis en la parla.
Problemes urinaris o estrenyiment.
Problemes de la pell.
Problemes per a dormir.
Demència i altres problemes cognitius.
Hipotensió ortostática és una caiguda sobtada de la pressió arterial
Enrampades musculars i distonía, contraccions musculars sostingudes que causen posicions forçades o retorçades.
Músculs i articulacions adolorits a causa de la rigidesa i a postures anormals
Fatiga i pèrdua de l'energia.
Disfuncion sexual

Evolucion i tractament

L'evolució dels símptomes en la malaltia de Parkinson pot portar 20 anys o més. No obstant açò en algunes persones la malaltia evoluciona més ràpidament. No hi ha manera de predir què curs seguirà la malaltia en una persona en particular

El tractament és farmacològic. Encara que a més, la fisioteràpia, logopèdia i psicoterapia, seran necessària per a mantenir un nivell acceptable de qualitat de vida.



Com pot soportarse la malaltia de Parkinson?

Encara que la malaltia de Parkinson generalment evoluciona lentament, finalment afecten a les rutines diàries més bàsiques, des de socialitzar amb amics i gaudir de relacions normals amb familiars a guanyar-se la vida i cuidar d'una casa. Aquests canvis poden ser difícils d'acceptar. Els grups de suport i associacions poden ajudar a soportar l'aspecte emocional de la malaltia. Aquests grups també poden brindar informació valuosa, consells i experiència per a ajudar a les persones amb Parkinson, les seues famílies i cuidadors a bregar amb una àmplia gamma de temes.

L'assessorament individual o familiar també pot ajudar a trobar maneres de soportar la malaltia.
Les persones amb malaltia de Parkinson també poden beneficiar-se en ser proactives i esbrinar quant els siga possible sobre la malaltia amb la finalitat d'alleujar la por al desconegut i d'assumir un paper positiu per a mantenir la seua salut.


Vicent Ibañez, diagnosticat de Parkinson al desembre de 2005, amb 48 anys, des de llavors implicat en la Asociacion Parkinson València, dins del Grup Apropat, gupo format per afectats menors de 60 anys.

http://inomagrada.blogspot.com.es/

http://www.youtube.com/user/vibanezm


dijous, 27 de setembre del 2012

VINT-I-CINC.- L´EP i JO. Tres dies de setembre


Des de la seua terrassa s'albira la plana del Camp del Turia. A dalt esta el cel.

Inquiet i vital, va ser emprenedor de diversos negocis. La fortuna li va somriure i també li abandonar, però ell, visionari amb els peus en la terra, no es pará i transforma la seua última aposta, en l'actual i acceptat negoci.

I quan l'esforç era compensat per l'èxit el “destructor” va arribar.

Des que Parkinson va arribar, des de la seua terrassa imagina i executa. Inventa i produeix el prototip. Mentre el seu cap imagina l'enginy que esta naixent entre les seues mans, cavil·la què i amb que paraules redactara el “Només injustícies”.


Compromès a fer veure a les autoritats els errors en què incorren, a costa de situar-se en la llibreta de ciutadans quisquillosos, va fent constar cada “injustícia”, sot, ensopec o incívic comportament dels amos dels gossos, a l'hora d'arreplegar les seues deposicions.

Durant tres  dies sóc el seu hoste, i em tracta com a un germà.

Matinet, ja se sap l´hora del nostre matinet”, quan òbric el correu, ja m'ha remès la referència del dia anterior, reflectida en el seu diari. I em diu:

- Si li poses les fotos quedara collonut.

I clar, com no, seleccione les que mes m'agraden, les situe en el text i li renvío la nova edició del seu diari, aquesta vegada, il·lustrat amb instantànies que li van bé al seu text.

Ens separa una fina paret, però actuem com si estiguérem a 120 quilòmetres.

I eixa distància, en un moment no és gens, perquè s'obri la porta i apareix  a punt. Llest per a prendre el cafè amb llet i les pastes en el Forn La Verge. 

El primer dia, quan àdhuc els de la neteja estan traient lluentor als carrers del centre, pugem al Monestir de Sant Miquel. Des d'aqueix punt s'albira la plana del Camp del Turia. I en aqueix moment, quan arribem, una eixida de sol magnifica i estranya per a mi, acostumat a veure-ho eixir des de l'horitzó del mar.

De sobte,

- Anem a Sagunt i esmorzem amb Tomas?.
- Tardem molt?-
- Mitja hora.
- Anem doncs. Li cridem, no siga que tinga un dels seus múltiples compromisos.

Quedem. Peripècies per a coincidir. Esmorzem. Apareix el pk i em dóna la llanda una bona estona.

Pilar m'explica la seua filosofia de vida.

“Ella és primer, ja que ningú la vol més que ella a si mateixa. Els altres ens volen, però lògicament després que a ells mateixos”.

De tornada, a la nit, en el parc, amb un gelat del venecià de la “Picola Venècia”, xarrem. Ens confessem. 


A la vesprada en el club de billar, note que el seu pk li havia visitat. Però una estona de reg de plantes en la terrassa, abans per a sopar, relaxa i millora els símptomes.

En el parc estem doncs, dos adults, amb el seu pk, i una vida per davant.

Els desdejunis del Forn La Verge, es repeteixen. Som com els frescs del barri, quasi obrim els bars. Relax, passeig.

Menjar en la taula familiar.


 
Billar. Videoconferència, des de les altures, amb Tomas i els seus “fotuts grans”. En les altures de la terrassa. Sopar en la taula familiar.

Un dia ON.

Em vaig. Em lliura les fulles del diari dels tres dies.

I a mà:

“Posa-li tu la música………. Perquè no m'oblides”.

Gràcies Pepe Gómez. Gràcies Pepe Llíria.


dissabte, 8 de setembre del 2012

VINT-I-QUATRE.- L´EP i JO. Per a Montse Lopez.



Primer va ser una veu. Al cap d'una estona, una veu amistosa, amable, atenta i simpàtica.

Al cap d'uns dies, seguia sent una veu, però era una veu amiga. Va tenir rostre la veu, i va ser en un video amb el seu admirat Joan Manuel Serrat i amb el seu amic Fulvio Capitanio (Unidos contra el Parkinson).

Vaig saber del seu compromís i activitat a favor de la difusió per al coneixement de la malaltia de Parkinson. A poc a poc, fent amics en Facebook, vaig veure que abans ho eren d'ella, tots la coneixien.


En les nostres converses a través de Skype, compartim, ens expliquem, ens aconsellem. Que dic?. Ens aconsellem?. No. És Montse, la que amb les seues paraules, amb el seu verb amable, intercalat amb alguna cançó, aconsella, tranquil·litza i descansa a qui, no sap com explicar que li succeeix, que són aquests símptomes tan rars i que ningú entén. Que em passa?, que és açò?. Com em faig entendre?.Com li l'explique a els qui mes vull?

Com puc explicar-me, si jo mateix no m'entenc?.

Vaig tenir el privilegi que em deixaren compartir alguna vetlada de cançons i karaoke. Qui?. Montse López em presentá a María Moreno. El Skype és un gran invent, no hi ha distàncies. Hi ha comunicació i hi ha visió de l'interlocutor.

De Maria Moreno
- María Moreno?. El primer llibre que vaig llegir després del meu diagnostic de Parkinson, va ser el seu “El párkinson i jo”.
- Doncs, aquesta és, Vicent.
- Vaja, que casualitat.


I em van dedicar una ranchera a duo.

Va ser l'Associació de Novelda, la que va reunir a un grup d'amics, als quals la distància impedeix una relació estreta.


- Què dius, Vicent?. Estreta?. Hi ha una relació molt estreta entre tots els afectats. La distància no és impediment. Ens aprofitem de qualsevol opció que Internet ens ofereix per a mantenir-nos units.
- Si, és veritat.


Deia que va ser a Novelda on, els dies 2 i 3 de febrer de 2012, les veus i les imatges es van transformar en persones de carn i os. I no, no canviá per res la personalitat que ens havíem imaginat. Érem els mateixos, però ens podíem abraçar, besar i encaixar la mà. Van ser dos dies intensos.

En Novelda - Charo - Maria i Montse.
Montse, aquells dies, va ser una esplèndida amiga per a la meua esposa. I jo li l'agraïsc.

I ho va ser acollint-me en la seua casa i escoltant-me, atenta i simpàtica. Jose, cavaller i simpàtic (periòdicament em fa riure amb els seus correus), i Paco, al que recorde molt, conversador amé i atent (açò d'atent es repeteix en els dos López).

Desige, que no perdes mai el somriure, malgrat que, i una llarga vida per a celebrar molts aniversaris.

Felicitats, Montse.

dilluns, 16 de juliol del 2012

VEINTITRES.- L´EP i JO. Resistir.


D'hora i fresc per una nit de son profund, decideix fer la tantes vegades posposada visita.

Des de l´ultima volta han passat cinc mesos i el mateix nombre m'ha cridat des de llavors, "per saber de mi" (a veure quan véns?).

No ha sortit el sol, en l'horitzó del mar Mediterrani hi ha una franja, lletja, d'un blau brut. Sembla que sigui la zona on van a parar les restes d'aigua un cop filtrada. La carretera fins a la destinació, buida i en bon estat. La companyia, música de Joaquín Sabina, escolte  "Ahora", i un repàs a la biografia del meu amfitrió.

Solter per triar la religió. Savi per herència familiar i tenacitat propia. Senzill i obedient per imitar ha qui és fundador de l'orde religiosa on va professar els seus vots. Executiu de la Custòdia, poliglota i dipositari de la bíblia virtual al disc dur del cos humà. Aquest mateix disc dur, afectat pel Parkinson, el deixà en situació d'aturat forçós. Allà a la Vall d'Albaida, en un edifici antic però ben condicionat i adaptat per a les seues necessitats, allà, viu presoner, jo l'aprecio així, Vicente.

Son les deu i mitja:

- Si ja sé que no va molt ràpid.
- Hauràs d'esperar, estava a la dutxa.
- Esta molt difícil de tractar. Veurem, ha volgut fer el menjar.
- Millor, així es distrau.
- No sé jo que és millor. La trencadissa és de categoria.


Com sempre, em sorprenc del baixet que és. Serà el meu record del barbut aquell, que quant ens visitava causava un respecte que, segurament, en els meus ulls de xiquet veia un gegant.

Sempre ens quedem un moment mirant-nos. Ens avaluem, determinem en què estadi està cada un.

Sempre m´avançe i afectuosament li faig una abraçada. Els nervis o l'emoció l'ataquen i el cos comença a realitzar uns moviments com de pèndol recentment activat. En ziga-zaga i una mica desviat. Sempre noto una rigidesa en el seu cos i una expressió estranya a la cara. Si no conegués els símptomes, creuria que em defuig. Que s'horroritza al veure. Però, jo sé que en el seu cos aquesta rígidesa, es per l'alegria de veurem. Que la seua cara, (diuen) de pòquer, fa un esforç per dibuixar el somriure o l'alegria, i no ho aconsegueix.

Veig que la seua boca comença ha expressar, però els sons de les cordes vocals, també, la rigidesa els fa efecte. Per escoltar i entendre acosto la meva oïda, semblem confessor i penitent.

Es qualifica de parlador empedreït, però el beneït do de la paraula, com a un nou Job, li ha estat modulat a uns tons gairebé inaudibles.

Qui, en el món d'avui, escolta amb paciència la història que ens vol explicar algú amb la veu a dures penes audible?.

Passa un dels seus germans, al qual em presento. Vicente comença a dir alguna cosa que l'altre, si ha vist la intenció, ha sortit pitant, i si no l'ha vist, igualment ha sortit pitant.

Parlem, i aquesta volta intento portar jo la veu cantant. Intercanviar experiències i fets ocorreguts.

El dia transcorre, i experimente i visc episodis que donen idea del grau de paciència i d'acceptació que tant l'afectat, principalment, com la seua família han d'arribar a adquirir.

En arribar l'hora de l'adéu, la mateixa actitud i la mateixa expressió que a l'arribada.

 amb un sentiment d'alegria per compartir un dia amb algú que estime,  i crec que necessita que se li atengua la seua necessitat de comunicar-se.

Me'n vaig. Me´n vaig amb un sentiment de tristesa per l'absència d'una família, una llar .... però, no ho és tot la família i la llar, perquè tot i tenint-lo, pots arribar ha estar sol.

A Vicente Herrero Pedro, franciscà.

Ontinyent, juliol de 2012


dijous, 7 de juny del 2012

VEINTIDOS.- L´EP i JO. Reunió d´amics VIII.

Xabia -Benissa 1 de juny de 2012

Que a la Marina Alta el paisatge és variat i espectacular no hi ha dubte.

El grup d'amics Apropa't, aquest cop, es va traslladar a la meva terra. Amb antelació havia preparat un ambiciós programa i un vídeo d'imatges, preparant als meus amics per al que els anava a mostrar.
El grup a més d'anar consolidant, va creixent i sumint noves incorporacions. Aquesta vegada el grup està format per nou membres, ja que s'incorpora en aquesta edició, que és la vuitena, Manolo.

 
La concentració en primera instància és a la pastisseria del carrer de Tomas. Els dos vehicles queden, a l'arribar, aparcats a Benissa, i des d'allà i durant tot el dia, el grup viatja unit en una furgoneta de 9 places.


La ruta va començar amb un esmorzar al mirador del far del cap de sant Antoni a Xàbia. Bon humor, com sempre i millors vistes.

Baixada per la costa de sant Antoni, amb el seu respectable desnivell. Quin pendent. Val la pena per l'espectacular. Algun despesa sola de sabata, prement un fre inexistent.

Vista del primer Muntanyar, antiga pedrera de pedra tosca. Parada obligada al mirador de la platja de S'Arenal per veure la panoràmica amb el Motgó al fons. Els colors, enlluernadors, la mar transparent i la calor aclaparadora.

Visita als espectaculars miradors de la Creu del Portitxol, Cap Negre i Torre de Ambolo (Vista al Cap La Nau i Morres de Benitatxell).


L'hora de dinar s'acosta i cal anar al petit port esportiu entre Benissa i Calp. El Club Nàutic Les Bassetes. Pel trajecte entreveiem, la platja del Portet de Moraira i la Cala La Fustera de Benissa. En el trajecte vaig explicant per on ens trobem i els faig observar que al terme de Benissa, predominen, petits xalets entre els pins.

Alex, ens prepara les taules, que gairebé al costat del mar i amb la vista del Penyal d'Ifac, ens acompanyen durant tot el menjar i tertúlia.


Entrades i arròs a banda. Conversa. Bromes.

Com sempre, converses a dos o tres. En grup general. Aprofundiment d'amistats. Intercanvi d'experiències. Relaxació. Desdramatització.

La jornada intensa i esgotadora. Les dosis prescrites per a cada un de nosaltres s'han anat administrant amb la major meticulositat i tot i així, en alguna cara o forma de moure es nota que la maleïda dopamina no ha estat produïda o suplerta.

En el viatge de tornada, sesteo, conversa, abstracció.

I un exemple de com Vicent expressa les seves impressions a l'amfitrió, en un correu:




-      Vicent:

gràcies pels paissatges de somni que ens has mostrat: mar, cel i
muntanya en un contrast i un joc de llums i colors increïbles.
Mediterrani en estat pur!

gràcies per la passió amb la que ens has introduit als teus llocs
favorits i ens has deixat que siguen un poc nostres.

gràcies per l'organització: què dir... perfecta! i l'esmorçar?... i el
dinar?... tot en un entorn impresionant.

gràcies per les empanadetes de la teua dona, la tortilla...

per cert, el dinar ha sigut molt bo, abundant i ... per nomès  20
euros! i amb eixe Penyal de decorat al fons!

Gràcies per la teua amistat

Moltes gràcies... i una miqueta d'enveja perquè pots gaudir tots els
dies d'eixe entorn.


Vicent


----------------

 
PARTE DE   MI DIARIO

01-06-2012
Reunión Amigos APROPAT
En este caso ya somos 9.   Los últimos de siempre   + Manolo Colomina.
En esta ocasión se plantea, aprovechando el buen tiempo, que la excursión con Almuerzo y Comida sea de Playa.       Y para ello, que mejor que visitar la tierra de Viçent Ibáñez y que el mismo, con toda la ILUSIÓN y GANAS, se encarga de organizar.
Sinceramente Viçent me supo mal el dejarte con las ganas de llevarnos al último sitio que tenías previsto, pero YO estaba REVENTADO.
Una Excursión RAPIDA “tampoco disponíamos de más tiempo” a la que no le falto detalle.   Ni el mejor Guía o Agencia los hubieran hecho mejor.
Viçent, para mí fue MARAVILLOSA y estoy seguro que TODOS opinan lo mismo.     “”COJONUDA””.

CHE TU ……   Como la Película     MEJOR IMPOSIBLE

Un abrazo     Pepe

P.D.  En cuanto al video, que vamos a decir, pues      como el de La Albufera también:  ESTUPENDOS.

dilluns, 14 de maig del 2012

VEINTIUNO.- L´ EP I JO. Reunió d´amics VII – Grup Apropa´t.

12 maig 2012. Port de Catarroja. València.



 

No va ser molt difícil posar d'acord als vuit, no. La tímida proposta de Vicente Santonja en l'última reunió, la VI, es va tramitar per la via d'urgència.

La concentració general es va acordar fora a la pastisseria de Tomas. Bé, de Tomas no és, aquesta davant de la casa de Tomas. I així va ser. Bé, amb algun retard per part d'algun.Els retards i faltes de puntualitat són patents en moltes ocasions. La nostra lentitud o estat off - on, condiciona i pot arribés incomodar els que estan a prop nostre.

Nosaltres entenem aquests i altres estats, per això, no hi ha res a retreure.

El port de Catarroja és un canal per omplir els camps d'arròs, pel qual transiten les barques que pesquen, realitzen passejos o competeixen en el llac. A la punta del canal es troba l'embarcador, amb molta activitat a aquelles hores del matí. Vaig arribar amb suficient antelació com per poder observar l'activitat de la fauna del canal.

Veig als paisans que estan preparant la barca amb vela llatina. Avui tenen competició. Tenim doncs, espectacle.


Quan apareixen els set, m'alegro, i pressento que serà un dia fabulós.

Pepe s'ha encarregat que Nico estigui amb la seva barca a punt. I ve proveït de pa, truita de patates, all oli, moixama, melva, tomàquet, cervesa, coca-cola, plats, gots ... cafè ... de tot. Enmig de l'Albufera, amb una tranquil · litat i quietud impressionant, Nico vara la barca lligant a una canya clavada en el fang de la llacuna. Donem bon compte de l'oferta gastronòmica de l'expert. Un luxe que pocs es donen, però que, ves per on, jo estic gaudint sense haver-ho imaginat mai.

Quan pujàvem a la barca, jo vaig ser l'últim. No, Nico va ser l'últim. Jo anava darrere de Víctor. No hi havia observat abans que portava una guitarra, no es va fer evident perquè la portava a la funda i jo de guitarres més aviat entenc poc.

I la guitarra i Víctor van ser la sensació del dia. Ordenades alfabèticament i gairebé com si fos el You Tube, tenia la cançó que li anem demanant. Rasgueando la guitarra i entonant cançons, més o menys conegudes, per a uns cinquantons que ja fa temps que no assagen. Cada un va recordar el seu recent temps passat, i cada un va participar en aquella cançó que ara i llavors li va provocar sentiments, desitjos i tendreses gairebé oblidades.


El menjar, l'arròs a banda i el "all i pebre" del restaurant "La Primitiva" van donar el toc final a un dia, al qual cap teràpia pot substituir.

Benvolguts, si algú l'altra banda del Apropa't vol provar-ho, faci-ho, li resulta una experiència gratificant per ment i cos.

No es per res, però si jo he de organitzar una, això va a semblar les olimpíades, el darrer sempre és la millor i difícil de superar.

La propera la organitzo jo, amics.

dimecres, 22 de febrer del 2012

VINT.- L´EP i JO. Als meus companys.

Always on mi mind - Sempre en la meua ment

Tal vegada no vos he parlat

Tan bé com a deuria
Tal vegada no vos he tractat

Tant com deuria

Coses xicotetes que hauria d'haver dit i fet

I simplement mai em vaig prende el temps



Vicent i Loli
Sempre vau estar en la meua ment

Sempre vau estar en la meua ment


Tal vegada mai vos vaig abraçar.

Tots eixos moments amb vosaltres

i supose que mai vos vaig dir

que estava feliç que fóreu els meus amics.

Si vos vaig fer sentir així

Amics, sent molt haver estat tan cec


Sempre vau estar en la meua ment

Sempre vau estar en la meua ment


Digueu-me, digueu-me que la vostra amistat no ha mort.

Doneu-me, doneu-me una altra oportunitat

per a mantindre-vos satisfets,
Tal vegada no vos he mirat

tan bé com a deuria.

Tal vegada no vos he ajudat

tant com deuria

Coses xicotetes que hauria d'haver dit i fet
simplement mai em vaig prende el temps.

Sempre vau estar en la meua ment.

Sempre estareu en la meua ment.
Sempre.

Quan estudiava en el Col·legi Lope de Vega de Benidorm, uns em cridaven Kennedy i altres Jerry Lewis. Era perquè sempre anava amb un mitj somriure o fent cares d'acudit.

Amb el pas dels anys, les circumstàncies i un equivocat, o no, sentit de la responsabilitat, van transformar la meua cara, en cara de pòquer. El caràcter també, i així, Vicent Ibañez es transforme en un ogre.

Ruben, Adelino i Ximo
Ara, ja no em parec a Kennedy o Jerry Lewis, i porte molt malament que em troben cert paregut Rajoy.

Una companya deixá escrit en el meu Facebook:“ i sort que se n'ha anat aquell tio tan pudent com la merda”.

La cara de pòquer és una característica dels“parkinsonians”. Doncs bé, pareix que en el meu cas és al revés, amb el temps va desaparéixer. I m'alegre.

Bernardo, Paqui i Sefa
El dia 9 de febrer es complien 36 anys de treball en l'Ajuntament de Benissa. Eixe any de 1976, havia estrenat, carnet, treball i nóvia. I havia començat a tindre companys, alguns van ser com a pares, altres, com a tios i altres com a germans. Amb els alts i baixos que es tenen en tots eixos parentius.

Vull recordar a eixos familiars de treball que per la seua edat, difícilment estarien ací, i ja se'n van anar fa molt de temps, i són: Jaumet Cabrera “Rabosa”, Francisco Crespo “Ferrero”, Angel Bertomeu, Domingo Ivars “Bosa”, Pepe i Jaume Ferri, Jaume Santacreu “Parralet”,El tio Pepe Pinos i Pepe Orihuel “Pequeño”.

La colla mes bulliciosa
I altres que hui hagueren d'estar ací, però la vida no la controlem, i a vegades es produïxen eixes injustícies vitals, i són: Pedro Font i el meu mestre Vicente Frau.

I bé, ja sàvia i havia dit que arribarien moments com este. Celebrem que pugam arribar a tots als moments vitals, amb l'anime fort i la ment oberta per a acceptar-los.

I comptar amb la sort de tindre a tan nombrosos grup de companys família del treball, que estan amb tu.

Vos demane perdó a tots.

Gràcies per la vostra amistat.
                                                                             Dinar del 17.02.2012

dilluns, 13 de febrer del 2012

DÈNOU.- L´EP i JO.- Simplement Parkinson. Presentació d'APAN.

Que pot succeir si un grup de persones s’uneixen per a treballar junts i poder aconseguir l’interès que els ha unit?. La resposta és clara, la suma de voluntats serà imparable i s'aconseguirà el fi proposat, per això es diu que la unió fa la força.

Els dies 3 i 4 de febrer, un grup noveldenses han presentat oficialment i públicament la seua associació, l'Associació de Parkinson Alacantina de Novelda. 

Durant els dies previs, ja vaig fer referència al dit esdeveniment, per la qual cosa, no sonarà nou que torne una altra vegada  sobre el tema.
<><><><><><> <><><><><><> <><><><><><>
Maria Moreno i Vicent Ibañez

Encara que la meua relació amb els amics de Novelda no és molt freqüent, quan ho és, és intensa i pròxima. I dos són els motius: la qualitat humana dels seus representants i que els afectats estem convençuts que relacionar-se és una de les teràpies mes efectives en el nostre estat.

La programació dels actes, va ser amena i intensa la vegada. Els temps van ser ben distribuïts, donant lloc a que els que allí ens reunim tinguérem ocasió de conèixer-nos més. Vull aclarir que, per exemple, jo, coneixia a molts dels presents, però virtualment. En la nostra amistat s'interposa una pantalla, però gràcies a les aplicacions informàtiques, Skype, Messenger, Facebook, etc, eixa interposició no és negativa. 
El divendres 3, l'acte d'inauguració de les jornades, va ser a càrrec d'una de les parkinsonianas mes vitalistes i irradiadores d'optimisme que he conegut. Presentava la nova edició, i ja van unes quantes, del seu llibre “El Parkinson…. i jo – Memòries i vivències”. María Moreno, i el seu llibre,  van ser els primers que vaig conèixer després de l'anunci del meu “probable Parkinson”. Allí, en la presentació van estar un gran grup d'amics i els seus familiars interessats en les seues experiències i vivències. I com no, irradien anim i vitalitat.

El dissabte 4, al matí, es va presentar la pel·lícula “10 muntanyes, 10 anys”, de l'escalador italià Enzo Simone. En la pel·lícula, Enzo pretén conscienciar a la societat sobre els mals d'Alzheimer i Parkinson, mals que coneix pel fet que alguns dels seus familiars ho patiren. La recaptació de l'exhibició de la pel·lícula va dedicada per a ajuda a la investigació dels dits mals.

En els moments previs al passe de la mateixa, vaig conèixer, ja en persona a, María Moreno, Montse López, Pilar Juan, els seus familiars i més.

A la vesprada, el festival benèfic “Els sospirs de l'Ànima”, va ser per a mi, la confirmació que els noveldenes i en especial la joventut (quanta joventut hi ha a Novelda), són sensibles i solidaris. Un cine a sobreeixir i els presents satisfets de la representació. I la representació, extraordinària.
<><><><><><> <><><><><><> <><><><><><>
Montse Lopez, Charo Bolufer i Celia Mateo
A tot això, faltava el colofó, i va ser el sopar de gala, on l'alegria, l'amistat, l'afecte i l'emoció de sentir-nos units contra el Parkinson, va quedar més que patent.

El sopar propici nous contactes, agraïments públics de la nova associació, intervencions d'allò que s'ha invitats, sortejos, ball. Un sopar nombrosa, i una altra vegada, amb un cridaner grup de jóvens.
<><><><><><> <><><><><><> <><><><><><>
Mamen Torregrosa i familia

En el resum de les jornades, seré repetitiu, però és la realitat. Els afectats de la malaltia de Parkinson, no es resignen al seu patiment, lluiten i treballen per a millorar la seua qualitat de vida. Lluiten perquè la investigació del dit malament no siga una investigació residual, si no que es torne activa i compromesa. No es resignen a estar parats esperant que li les donen, estem disposats a lluitar per tot això.

I l'amistat, el relacionar-se, i per qualsevol mitjà, internet és un bon instrument, és per a nosaltres la gran teràpia.


<><><><><><> <><><><><><> <><><><><><>
Charo Bolufer, Maria Moreno i Montse Lopez
Per tot l'anterior, els dies de Novelda han sigut per a mi una teràpia regeneradora d'optimisme i ganes de lluitar.

I per això estem tots units contra el Parkinson