Pàgines de L´EP i JO. Diari de una amistad no desitjada.

MES DE 100 MOTIUS PER A ESTAR VIUS

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

L´ EP i JO. Diari d´una amistad no desitjada.

L´autor d´este diari soc jo, Vicent Ibañez i Mas ( Vicent Marro i Xest ) de Benissa, i afectat per l´Infermetat de Parkinson.
Faré açò perquè sóc un exhibicionista?.

No, crec que l'entreteniment intel•lectual, i el plaer de fer el que a mi m'agrada, llegir, escriure, serà una teràpia per a lluitar, o millor, per a conviure amb l'Infermetat de Parkinson, i que d'ara en avant direm EP.
Vos convide a seguir-me en el meu recorregut vital.
Intentaré ser, amè, practic i veraç.
No seré lacrimogen i morbós.
Pretenc oferir un espai de reflexió seriós, la qual cosa no vol dir, que no vaja a posar tot el meu interès per a fer passar una bona estona als meus seguidors.
Qualsevol critica serà agraïda.
Que vos divertiu.
(Per a la lectura d'este Diari, és tindrà en compte que cada entrada és un capitul, i que les mateixes estan ordenades d'antiga a l'actual, sent l'actual la primera que és visualitza).




divendres, 23 de juliol de 2010

PRIMER. - L´EP i JO.- Per a començar i com a declaració d'intencions.


Quan el dia 5 de desembre del 2007, la dra. Roig, després d'estudiar els resultats de les proves que havia demanat, em va dir, la meua filla era present, que el seu diagnostic era que tènia la malaltia de Parkinson l´EP, eixe dia va canviar la meua vida.
Jo no havia estat mai malalt, tot en la vida m'havia eixit redó, i no pels meus mèrits, no, perquè la vida és així, ara o se. És possible que jo creguera que em mereixia tindre sort en la vida, que mai es torcera el camí, i la bona estrela brillara sempre. Perquè no, el camí de la vida pot ser recte i sense clots, però, també, amb corbes, clots i precipicis.
Al principi, apart de la meua dona i els meus fills, ningú va tindre coneixement exacte del diagnostic, més que ocultar, la intenció era que no arribaren a sabedors els meus pares.
Crec que el proces d'acceptació del fet, va ser curt. Que remei, no?.
Des de ja fa algun temps, he mostrat cert interès a escriure, i estic amb la història de l'aigua potable a Benissa.
L'invent Internet, ha revolucionat moltes coses, però, en el meu cas s'ha produït una reacció, en la què, acapare moltes de les ofertes que allí s'exposen. Facebook, Youtube, Booger, Picassa, Pinacle, etc.
Tot açò m'ha portat a estar concentrat en una altra cosa, que no siga la malaltia o el treball, un altra de les meues obsessions.
En resumen i crec que seria la frase, no posar-me a "rascar-me al melic" i omplir el meu temps lliure, fent allò que mes m'agrada, i si voleu, podeu dir que, tan recent, i ja pot ser que tinga tan clar que és el que és açò el que mes li agrada.
Podem fer una aposta, i ho aneu a veure.
Escriuré esta experiència vital, en primera persona.
Res de sol·licitar a ningú que em tinga compassió. Res lacrimogen.
Vull comptar el que visc, però vull fer-ho divertit, amè, veraç, creïble i "exportable". Si, exportable, traduïsc: que puga ser aprofitada la meua experiència per altres que passen per una situació semblant.
Bo. Com a introducció, crec que ja val, perquè, fer-me pesat és lo ultim que desitge.
Intentaré fer les entrades curtes, però intenses i amenes.
Si voleu seguir-me. Avant.

2 comentaris:

si, soc Vicent Ibañez, ha dit...

Vicent L. ha dit...

No vaig a dir-te realment res que tu no sàpigues. Però, jo que veig passar tots els dies a tanta gent amb problemes de salut (xiquets, jovens i majors), cada dia done gràcies pel fet de gaudir d'una bona salut. I el que és més inquietant, el pensar, hi ha molta gent que no es calfa el cap (per a molts és un tema tabu), que tots d'alguna o altra forma passarem per ahí.
Fa pensar.
Encara que com tu dius, pocs deixen de lluitar. Sempre hi ha que mantenir una il·lusió en esta punyetera vida.
15 de juliol de 2010 16:22

si, soc Vicent Ibañez, ha dit...

Vicent Ibañez ha dit...

Això d'amagar l'estat de salut, i altres privacitats, és pot comprendre, no tot el màs esta disposat a compartir.
En el meu cas no vull fer pena a ningú. He pensat que millor avançar-me, avançar-me al moment en què, estic destral que tardara a arribar, o no arribara.
Però si l'evolució, que ningú, ni els especialistes poden predir, dalt a un punt on la invalidesa o la demència (a la que grolleria), fan el seu treball, ningú, ni collins mateix, tindrem cap disgust, esglai o no acceptació, amb el seua corerspondient depre.
Ja haurem recorregut, collins sobretot, el camí que en poc de temps han d'assumir aquells que no accepten el fet, fins que és tan evident que els provoca verguenza i s'aparten de la circulació, passant a la condició de desapareguts, per no dir desnonats.
No sóc persona de passejar-me per carrers o places, bars i restaurants. Mes be sóc persona casolana i tranquil·la. El fet de compartir experiències amb qui coneixes, o que algú a qui no coneixes s'interessa pel que li pugues comptar, és un al·licient, que a màs em va aservir. Fa temps que volia comptar quelcom. Tinc treball fet. Però sobre l'assumpte EP, sobre eixe, no tènia res. A eixe no es li esperba. Però ho vaig a deixar ben arreglat l'amic. No sòl caminar-me amb xicotetes, quan vaig, vaig fins al final, implicat al cent per cent.
Menut rotllàs.
He alçat el cap del teclat i veig el meu text de contestació a un comentari teu. Esta clar que vull comptar, participar, i altres paraules acabades en ...ara, o qualsevol altra terminació.

Au, un altre dia mes.
15 de juliol de 2010 23:14