TERCER - L´EP i JO.- Dr. House.

Dr. House, com estem?

Eixe va ser la salutació que durant més d'un any em va dedicar Manolo Bigot, al matí, quan jo arribava al treball.
Jo anava coix. Abans per a anar algun lloc, agafava carrer-illa, i em posava a un galop lleuger.
Don preses?. Don nerviós?.
Abans de l'estiu de 2005, es van complir dos dels somnis mes volguts pels meus.

El primer el de Sari. Una nova cuina, lluminosa, ampla, on a més de fer els seues magnífics menjars i no menys magnífics postres, tinguérem una taula prou gran, on assentar-nos nosaltres i els que pogueren visitar-nos, per a menjar i fer la tertúlia si es tercerejava.

El segon, el de María José i l´Artur. La piscina era un martellet cada estiu. Doncs bé, fent malabars econòmics, i clar, no desagradant-me res a mi, mes al contrari, agradant-me un muntó, comencem a primers de març l'obra.

Els que em coneixen saben que no se fer les coses a mitges. M'implique al cent per cent, i això pot estar bé i pot estar malament.
I en esta obra, com no, cada vesprada i fins a les tantes, em dedicava a organitzar, netejar, arreplegar, i jo que se quantes coses mes, a fi que quan vingueren els obrers l'endemà, una part del treball estiguera fet.
Durant eixes setmanes, em vaig divertir, el disseny de l'espai que ocuparia la piscina, i la nova ubicació de l'entrada, les jardineres …, la coordinació, obrers., llanterner, electricista i manyà.
Que subidon.

La veritat és que el disseny i la visualització de les idees que bullen en el meu cap, em produïxen ,inclús hui, una gran satisfacció. I com no, molt mes, poder-les dur a terme, poder fer realitat el que ja he vist abans en els ulls tancats.
L'obra s'acaba, aproximadament, a primers de maig.

Un dia, vaig sentir que alguna cosa dins meu es trencava. Va ser una sensació. Res de dolor o un altre símptoma. Va ser com la ruptura d'una corda que estava tensada. Si eixe seria l'exemple . Una corda molt tensada, que sense motiu, trenca i es produïx un, me'n vaig, torne, me'n vaig, torne. Si, com una onada en l'arena de la platja.

Els viatges a Benigembla o Benidoleig, o de volta a ma casa, es van tornar un xicotet calvari. Els nostres viatges periòdics a Lleida, on els nostres amics Núria i Josep, ens esperen per a fer un viatge a qualsevol punt de la geografia de Lleida, en especial al pirineus de Lleida, eren un martiri.
Qualsevol viatge, era per a mi una tortura. No trobava la posició al asseient del cotxe. Mira com ens tornem. Jo que era capaç de fer 1.000 kts. en un dia, per les carreteres de l'Espanya dels anys 70 i 80.

Al principi, quan abaixava del cotxe, la meua cama esquerra em molestava un poc, conforme va anar passant el temps, el dolor era permanent, un dolor en l'articulació del maluc-cama i un soroll estrany en el genoll.
Hospital de La Pedrera, traumatòleg, radiografia, i torna a començar.
Infiltracions de cortisona.
Crec que, es van esgotar totes les opcions, per la qual cosa, una frase recordada després, y que en aquell moment va ser. “No hi ha res motor en els símptomes, seguix amb el tractament, però haurem d'anar pensant que l'assumpte té a veure amb alguna cosa neurològica.
I per a res s'equivocava.
i no s'equivocava, després de no se quantes visites, proves i tractament, va trobar un altra explicació.

I durant tot eixe temps, el ¡Dr. House, com estem?!, va ser la salutació que Manolo Bigot em va dedicar, cada dia, quant jo arribava al treball.