Durant els últims dies havia intentat contactar amb ell, però no contestava a cap missatge. Els havia enviat per tots els mitjans pels quals habitualment estem en contacte.
Recorde un dia de juliol de l'any 2010, en la sala de recepció de l'Associació Parkinson València, estavem asseguts al voltant d'una taula, convocats per a formar un grup d'afectats joves, menors de 55 anys. El programa es diu Apropa´t.
Se'ns convida a presentar-nos i explicar la nostra experiència. Si no recorde malament, qui va començar va ser un home tremolós, amb veu quasi inaudible i un bastó. Explica la seua trobada amb el Parkinson. Accidentat i per un temps amb un diagnòstic equivocat. Quasi no li entenc, la veu és cada vegada més inaudible. En l'Associació ja és conegut, participa en algunes teràpies. I recalca que des que participa ha millorat molt.
Molt?. Com estaria?.
Tomas, Pepe, José Ramón, Víctor i jo som els que, en principi, formem el grup.
Uns hem sortit de l´armari i altres no volen publicitar la seua
infermetat. Molt respectable.
Des d'aqueix dia, en què ens intercanviem telèfons i adreces de correu, Tomas i jo comencem a mantenir un contacte quasi diari per mitjà de l'aplicació Skype. Les hores passen i ens convertim en uns noctàmbuls virtuals. Les nostres converses i insomnis, preocupen i són motiu de comentari en les teràpies. A casa se'ns fa saber que el nostre insomni no agrada.
D'aquestes converses ix la reunió, quasi mensual, d'amics Apropa´t. Tomas és l'ànima i foment de la convocatòria.
La meua experiència de grup en l'Associació i fora, en les reunions d'amics de Lliria, Xativa L'Albufera, Sogorb, Xabia, València ….. és altament positiva. Tot açò gràcies a Tomas.
Tomas i altres famosos
El vital Tomas, el tot terrè, te 56 anys. Sempre amb contestacions ocurrents.
Polifacètic i sorprenent. Col·leccionista d'una infinitat i diversitat d'articles.
Criador de canaris i colombófil. Model i xofer de limusines de personatges
famosos. Creador de blogs i fotògraf encertat. I amic de molts amics.
Entrevistador
I malgrat el seu caminar parkinsoniano, difícil de seguir-li el pas.
Tomas, més intensament, però com els altres, viu intentant apurar el temps. Un temps impossible de calcular. Apurar el temps abans que passem a ser depenents.
Una malaltia, que pel seu guareix, malgrat periòdiques notícies esperançadores, li queda un llarg camí per al seu tractament definitiu. I que irremissiblement ens portara a dependre de la voluntat i paciència de familiars o residències especialitzades.
De tot el que s'ha dit, el meu estat positiu actual, és fruit d'un fàrmac de fabricació casolana. L'inventor i productor és Tomas. I el fàrmac és un tractament de companyerisme, comprensió, complicitat, senzillesa i visió positiva.
Tomas porta sempre una bota plena d'eixa essència i que a la vista està, ens senta tan bé a:
Tomas, Pepe, Manolo, Vicente, Eduardo, José Ramón, Victor, Vicent i Jorge.. Nano!!!, et desitge, que et recuperes i que aqueixa vitalitat seguisca per molt temps. I estic segur que transmet el desig de tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada