Des de l´ultima volta han passat cinc mesos i el mateix nombre m'ha cridat des de llavors, "per saber de mi" (a veure quan véns?).
No ha sortit el sol, en l'horitzó del mar Mediterrani hi ha una franja, lletja, d'un blau brut. Sembla que sigui la zona on van a parar les restes d'aigua un cop filtrada. La carretera fins a la destinació, buida i en bon estat. La companyia, música de Joaquín Sabina, escolte "Ahora", i un repàs a la biografia del meu amfitrió.
Solter per triar la religió. Savi per herència familiar i tenacitat propia. Senzill i obedient per imitar ha qui és fundador de l'orde religiosa on va professar els seus vots. Executiu de la Custòdia, poliglota i dipositari de la bíblia virtual al disc dur del cos humà. Aquest mateix disc dur, afectat pel Parkinson, el deixà en situació d'aturat forçós. Allà a la Vall d'Albaida, en un edifici antic però ben condicionat i adaptat per a les seues necessitats, allà, viu presoner, jo l'aprecio així, Vicente.
Son les deu i mitja:
- Si ja sé que no va molt ràpid.
- Hauràs d'esperar, estava a la dutxa.
- Esta molt difícil de tractar. Veurem, ha volgut fer el menjar.
- Millor, així es distrau.
- No sé jo que és millor. La trencadissa és de categoria.
Com sempre, em sorprenc del baixet que és. Serà el meu record del barbut
aquell, que quant ens visitava causava un respecte que, segurament, en els meus
ulls de xiquet veia un gegant. Sempre ens quedem un moment mirant-nos. Ens avaluem, determinem en què estadi està cada un.
Sempre m´avançe i afectuosament li faig una abraçada. Els nervis o l'emoció l'ataquen i el cos comença a realitzar uns moviments com de pèndol recentment activat. En ziga-zaga i una mica desviat. Sempre noto una rigidesa en el seu cos i una expressió estranya a la cara. Si no conegués els símptomes, creuria que em defuig. Que s'horroritza al veure. Però, jo sé que en el seu cos aquesta rígidesa, es per l'alegria de veurem. Que la seua cara, (diuen) de pòquer, fa un esforç per dibuixar el somriure o l'alegria, i no ho aconsegueix.
Veig que la seua boca comença ha expressar, però els sons de les cordes vocals,
també, la rigidesa els fa efecte. Per escoltar i entendre acosto la meva oïda,
semblem confessor i penitent.Es qualifica de parlador empedreït, però el beneït do de la paraula, com a un nou Job, li ha estat modulat a uns tons gairebé inaudibles.
Qui, en el món d'avui, escolta amb paciència la història que ens vol explicar algú amb la veu a dures penes audible?.
Passa un dels seus germans, al qual em presento. Vicente comença a dir alguna cosa que l'altre, si ha vist la intenció, ha sortit pitant, i si no l'ha vist, igualment ha sortit pitant.
Parlem, i aquesta volta intento portar jo la veu cantant. Intercanviar experiències i fets ocorreguts.
El dia transcorre, i experimente i visc episodis que donen idea del grau de paciència i d'acceptació que tant l'afectat, principalment, com la seua família han d'arribar a adquirir.
En arribar l'hora de l'adéu, la mateixa actitud i la mateixa expressió que a
l'arribada.amb un sentiment d'alegria per compartir un dia amb algú que estime, i crec que necessita que se li atengua la seua necessitat de comunicar-se.
Me'n vaig. Me´n vaig amb un sentiment de tristesa per l'absència d'una família, una llar .... però, no ho és tot la família i la llar, perquè tot i tenint-lo, pots arribar ha estar sol.
A Vicente Herrero Pedro, franciscà.
Ontinyent, juliol de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada