"En la salut i en la malaltia".Un vot que és part de la majoria de les cerimònies de matrimoni d'una forma o una altra, independentment dels antecedents religiosos. Però quan una parella rep un diagnòstic de malaltia crònica, l'idealisme sovint falla davant la realitat. I els matrimonis o relacions comencen a enfonsar-se.
Les estadístiques generals de divorci són altes. En els EUA, la taxa general de divorcis és d'al voltant del 50%. Es calcula que aquesta estadística és molt major en la població amb malalties cròniques, entre elles, les persones diagnosticades amb la malaltia de Parkinson.
Hi ha una sèrie de raons per les quals relacions en els matrimonis i les parelles es tiben quan un dels cònjuges s'enfronta a un diagnòstic d'una malaltia crònica com la malaltia de Parkinson. La següent llista no és exhaustiva ni tampoc totes les raons s'apliquen a la situació de cada parella. Cadascuna de les nostres relacions és única i s'enfronta a un conjunt diferent de circumstàncies, sobre la base de moltes variables de la vida. Aquests són simplement alguns problemes comuns que poden afectar a les nostres relacions.
És un repte que alguns no hem sabut, o les circumstàncies
no ens han deixat guanyar. El divorci ha sigut una altra nova càrrega a les
quals al llarg de la malaltia anirem patint. Si tot açò va unit al desenganxe,
a més del de la parella, el dels fills i familiars, hi ha per davant un nou i
difícil repte que amb valentia ha d'afrontar el malalt de Parkinson.
Canviem.- Bregar amb una malaltia
crònica no és fàcil i molts de nosaltres experimentem negació i impotència quan
ens enfrontem a aquest nou diagnòstic. Veiem les coses d'una altra manera. Amb
menys importància algunes. Podem aïllar-nos, podem construir un mur
impenetrable que ens allunya de la nostra família, la qual cosa ens converteix
en inaccessibles. Estem formats inevitablement per les nostres experiències de
vida, tant positives com a negatives, i la nostra experiència amb la malaltia
de Parkinson no és una excepció a açò.
Assumir i acceptar.- Si per al malalt és difícil, complicat, assumir entendre i adaptar-se a la nova situació, més ho és per a aquells que encara amb un diagnostique en les mans, veuen al malalt, en moltes ocasions sense símptomes externs visibles, en els primers anys d'evolució. Els símptomes poden ser subtils, però mantinguts durant un temps minen. La medicació, amb els seus efectes adversos, a voltes son perceptibles també, són un altre factor important
La nostra parella assumix més responsabilitats.- A causa de les limitacions físiques que un
dels cònjuges pot estar experimentant a causa de la seua malaltia, tals com la
fatiga, la cara de póker, el dolor, la rigidesa i la lentitud en el cas de la
malaltia de Parkinson, la parella de la persona amb Parkinson pot trobar-se
jugant un paper més important que l'anterior en el maneig de la casa i les
responsabilitats de la vida. Afegit a les seues funcions i tasques usuals, açò
pot provocar estrès adicional o no es capaç d´assumir.
Deixem de comunicar-nos d'una manera oberta.- La malaltia crònica pot provocar emocions que són difícils de soportar, incloent la culpa, la frustració, la impotència, el dubte, la ràbia i la tristesa. Mentre reconeixem l'estrès que la nostra malaltia ocupa en la nostra família, podem ser poc inclinats a expressar els nostres sentiments entre els nostres, compartint el nostre dolor, ja siga físic o emocional. De la mateixa manera, els dubtes que es plantegen sobre les nostres actituds, fins i tot l'enuig que les nostres parelles poden sentir també és difícil per a ells parlar-ho. Quan aquests sentiments o preocupacions importants no s'expressen, la comunicació es converteix en mecànica i superficial, destinada a abordar les qüestions logístiques de poca importància.
Al no ajustar les nostres expectatives, ens preparem per a la decepció.- Si com a parella mantenim cegament els mateixos plans de vida o expectatives que teníem abans de la malaltia, després la decepció és inevitable. Tots dos membre, han d'assumir la nova situació. Els objectius poden necessitar ser ajustats tenint en compte la nova realitat, les limitacions que es presentaren, els canvis interns. Per exemple, quan hi ha una pèrdua d'ingressos, llavors les finances han de ser ajustades. Si existeixen limitacions físiques, caldrà repensar com afrontar-les en conjunt i amb realisme.
Existeix una bretxa entre les expectatives i la realitat.- Aquest problema és el resultat d'una pobra comunicació. Quan un dels cònjuges espera, per exemple, un gest amable de tranquil·litat però en el seu lloc es troba amb unes pràctiques i lògiques paraules de suport, açò pot conduir a dany i frustració en tots dos costats. La persona afectada sent que les seues necessitats afectives no tenen resposta i la seua parella no entén per què la seua resposta és rebuda amb enuig o decepció. Aquest punt és important. En la malaltia de Parkinson, els efectes en cada persona són diferents, y per tant, fan que l'afectat vaja coneixent la deriva de la seua malaltia conforme es va deserrollant. Més difícil encara ho és per a qui conviu amb el perplex afectat.
Podem no estar "d'ànim"
freqüentment.- Quan t'assegues crònicament malalt, la
intimitat sovint no és una prioritat. Llavors, si tu no t'assegues còmode en el
teu propi cos, compartir físicament pot no ser una opció atractiva. Però la
intimitat és important per a moltes persones i es percep com una part integral
de la relació. Sense aquesta connexió física, la proximitat general pot veure's
afectada.
Les relacions sempre requereixen cures, nutrició, atenció i treball, fins i tot en les circumstàncies més ideals. En el context d'un factor vital estresant afegit, tal com la malaltia crònica, es necessita una major consciència i consideració. Reconèixer en quines formes específiques el Parkinson està afectant la nostra relació és important, i l'adopció de mesures per a fer front als problemes que causa l'estrès extra és imperatiu. La malaltia de Parkinson afecta a la persona que la pateix i a els qui li envolten, per descomptat, però sovint els problemes no comencen amb la malaltia, es fan visibles els latents, els que en una situació normal se sortegen sense problemes. El diàleg sobre com ens sentim, la comunicació afectiva, són aliment de tota relació, en la "salut o en la malaltia".
Deixem de comunicar-nos d'una manera oberta.- La malaltia crònica pot provocar emocions que són difícils de soportar, incloent la culpa, la frustració, la impotència, el dubte, la ràbia i la tristesa. Mentre reconeixem l'estrès que la nostra malaltia ocupa en la nostra família, podem ser poc inclinats a expressar els nostres sentiments entre els nostres, compartint el nostre dolor, ja siga físic o emocional. De la mateixa manera, els dubtes que es plantegen sobre les nostres actituds, fins i tot l'enuig que les nostres parelles poden sentir també és difícil per a ells parlar-ho. Quan aquests sentiments o preocupacions importants no s'expressen, la comunicació es converteix en mecànica i superficial, destinada a abordar les qüestions logístiques de poca importància.
Al no ajustar les nostres expectatives, ens preparem per a la decepció.- Si com a parella mantenim cegament els mateixos plans de vida o expectatives que teníem abans de la malaltia, després la decepció és inevitable. Tots dos membre, han d'assumir la nova situació. Els objectius poden necessitar ser ajustats tenint en compte la nova realitat, les limitacions que es presentaren, els canvis interns. Per exemple, quan hi ha una pèrdua d'ingressos, llavors les finances han de ser ajustades. Si existeixen limitacions físiques, caldrà repensar com afrontar-les en conjunt i amb realisme.
Existeix una bretxa entre les expectatives i la realitat.- Aquest problema és el resultat d'una pobra comunicació. Quan un dels cònjuges espera, per exemple, un gest amable de tranquil·litat però en el seu lloc es troba amb unes pràctiques i lògiques paraules de suport, açò pot conduir a dany i frustració en tots dos costats. La persona afectada sent que les seues necessitats afectives no tenen resposta i la seua parella no entén per què la seua resposta és rebuda amb enuig o decepció. Aquest punt és important. En la malaltia de Parkinson, els efectes en cada persona són diferents, y per tant, fan que l'afectat vaja coneixent la deriva de la seua malaltia conforme es va deserrollant. Més difícil encara ho és per a qui conviu amb el perplex afectat.
Les relacions sempre requereixen cures, nutrició, atenció i treball, fins i tot en les circumstàncies més ideals. En el context d'un factor vital estresant afegit, tal com la malaltia crònica, es necessita una major consciència i consideració. Reconèixer en quines formes específiques el Parkinson està afectant la nostra relació és important, i l'adopció de mesures per a fer front als problemes que causa l'estrès extra és imperatiu. La malaltia de Parkinson afecta a la persona que la pateix i a els qui li envolten, per descomptat, però sovint els problemes no comencen amb la malaltia, es fan visibles els latents, els que en una situació normal se sortegen sense problemes. El diàleg sobre com ens sentim, la comunicació afectiva, són aliment de tota relació, en la "salut o en la malaltia".
(Vivir el Parkinson en Illes Balears - Nely)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada