Tomas compliria 58 anys el dia 29 de desembre.
Al juny passat es van complir 15 anys compartint la mateixa malaltia, el Parkinson.
Ahir a la vesprada Tomas, es va anar sense acomiadar-se.
Per al dia 15 li
havíem preparat una sorpresa. Una visita carregada de cançons, records i
amistat.
I principalment
amistat.
Ell va ser, durant molt temps, el provocador de les periòdiques reunions d'amics, “Apropa´t”, les nomenavem, doncs érem el primer grup que es va formar en l'Associació Parkinson València, dedicat especialment als joves parkinsonians.
Eixes reunions extra
associatives, van ser, per a tots, les millors teràpies “habidas y por haber”.
No ens limitem a
conèixer-nos en una sala de gimnàs, o de psicologia, o logopèdia. No. La nostra
teràpia no esta escrita ni té manual. Tomas, sàvia, i ens va descobrir, que les
reunions informals, el contacte i les converses fora de la rigidesa i control
dels professionals, era una gran ajuda.
I així va ser, les
reunions, eren un compartir experiències, problemes i situacions, cosa que
solament aquell que esta vivint aquest mal i prenent eixa medicació, sap i
pateix. Ningú sap, cap neuròleg sap, el que sabem nosaltres del mal de Parkinson.
Es va prestar,
s'apuntá a qualsevol “bombardeig”, prova o anàlisi. Li encantava aqueix paper.
Volia viure. Volia sanar, com més prompte millor.
Conjuntament i per
separat ens dedcarem a publicar en els nostres blogs, temes de Parkinson. Avui
quede com a únic redactor de “Parkinson o simplemente Parkinson” i “A l'altre
costat del Parkinson”.
Va viure independent
mentre altres complicacions ho van asseure en una cadira. I es rebel·lava.
Lluitava per no deixar-se.
I acabe. Mai ho vaig
veure plorar, trist, decaigut. Vaig tenir la sort de compartir hores, moltes
hores de xarreta nocturna. Érem, per als professionals que ens tractaven, dos
casos crònics d'insomni, que a més no fèiem res per evitar-ho. Compartiem
confidències de les nostres vides, i sabíem la deriva que podia prendre la
mateixa. Érem conscients.
Espere tenir la
serenitat que tu has tingut durant el temps que ens hem conegut.
Nano, ens veiem en
l'eternitat.
Tu, com sempre, cabota,
havies de ser el primer.
Besades.
Vicent,
Para Tomas:
Para Tomas:
2 comentaris:
Josep Vidal Pons, diu: Amic Vicent, permetem que comenci eixir, tenim tots dos una cosa que compartim, encare que cada un tenim el nostre, es diu Parkinson, m'agrada el teu escrit, sobre el teu amic Tomas, els que també portem uns quants anys, lidian amb aquest Miura, sabem el dolor i la impotencia de que persones tant joves, marxin de sobta del nostre costat, per desgracia conec aquest sentiment de despedida i de perdua, Amb els seus familiars i amics, vull ser solidari amb el vostre sentiment de dolor. Josep Vidal en El meu amic Tomas ha marxat.
Gracies, Josep. Sols nosaltres sabem, que ni nosaltres saben, com entrar-li al Miura.
Publica un comentari a l'entrada